"El meu paper no és transformar el món ni l'home sinó, potser, el de ser útil, des del meu lloc, als pocs valors sense els quals un món no val la pena viure'l"
A. Camus
i pels que teniu fe:
"Déu no és la Veritat, la Veritat és Déu"
Gandhi
"Donar exemple no és la principal manera de influir sobre els altres; es la única manera"
Albert Einstein
Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i la abulia són parasitisme, són bellaquería, no vida. Per això odio als indiferents.
La indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot contar. Torça programes, i arruïna els plans millor concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència. El que succeïx, el mal que s’abat sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis, que només la revolta podrà derogar; consenteix l’accés al poder d’homes, que només un amotinament aconseguirà després enderrocar.
La massa ignora per despreocupación; i llavors sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots atropella: al que consenteix, el mateix que al que dissenteix, al que sabia, el mateix que al que no sabia, a l’actiu, el mateix que a l’indiferent. Alguns ploriquejen piadosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat?
Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d’eterns innocents. Demano comptes a cadascun d’ells: com han escomès la tasca que la vida els ha posat i els posa diàriament, què han fet, i especialment, què no han fet. I m’assec en el dret de ser inexorable i en l’obligació de no malbaratar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.
Com a resposta a una entrada en el blog d'una amiga, a on lamentava que els pares puguin veure limitats les seves opcions d'escolarització si esperen als 6 anys per fer-ho, en comptes dels 3 del cicle pre-escolar (i no obligatori) he escrit aquesta reflexió:
La Debian 6, Squeeze, ja incorpora un paquet per connectar-nos automàticame nt als mòdems USB: usb-modemswitch
Aquest paquet, em penso, el que fa és reconèixer el mòdem i associar-lo amb el controlador necessari. Si executem la comanda "lsusb" en un terminal, en el meu cas, tindrem aquest resultat:
$lsusb:
Bus 001 Device 014: ID 12d1:140c Huawei Technologies Co., Ltd.
Llavors, al gestor de connexions que acostuma a sortir al panell de l'escriptori, a part de les xarxes wireless detectades, vorem una opció pel "Mobile broadband" o algo semblant... Si l'activem, ens preguntarà pel país, Spain, per la operadora, jazztel en el meu cas i, i aquest és el punt clau en el meu cas, pel nom del "pla o APN, access point name". Si aquí poseu "predeterminat", no us funcionarà. D'aquest post he deduit que la resposta correcta era "jazzinternet".
Acabo de llegir al bloc d'una amiga, una recepta d'escudella i carn d'olla... Cuina tradicional, de la que a mi m'agrada, preservant la diversitat que ens lleguen les iaies... I com que hi ha unes quantes diferències amb la de la meva família (ubicada a l'Arboç del Penedès), he decidit penjar les receptes que jo uso, de la meva àvia i/o de ma mare, que son algo diferents entre elles. Aquí les teniu.
Recepta de la mare amb les anotacions de la iaia
Ingredients: pollastre, cigrons, tall per l'olla de vedella (de les costelles dona més gust), braó de xai (d'espatlla o de cuixa), botifarra blanca, botifarra negra, tros de vedella, patata, pastanaga, 2 o 3 fulles de col, carn picada de porc i de vedella, 1 all, julivert, api 1 ou i pa ratllat. (i ceba si es vol)
Arrel de dos articles que m'ha passat un amic, sobre la teòrica manca de democràcia en la substitució dels governs per altres de tecnòcrates a Itàlia i Grècia, i sense haver-los llegit encara però imaginant-me per on van els tiros, us adjunto la meva resposta:
De fet (no he llegit els articles), tècnicament no hi ha mesures antidemocràtiques perquè, per exemple,a Itàlia o Grècia, els que votaran o no a favor de la investidura dels nous primers ministres tecnòcrates son els parlamentaris "triats pel poble". O sigui que la sobirania fins aquí continua intacta.
Ara bé, que ho fan per pressió del mercat, dels deutes, dels acreedors? Clar. però la pregunta és com és que aquests països (i el nostre, i uns quants més), estem en mans dels nostres acreedors. I la resposta és: