blog de joan

Ribagorsa

Si no hi quedès res, res tindria sentit...

Un camí ja trescat, dificultats conegudes, èxits i, a la fi, fracasos...

Una mirada condicionada pel ja viscut.

Cicatrius a tornar en ferides obertes?

 

Però encara hi ha caliu... 

Bufant, amb recel, lentament... un foc a avivar...

Amb llenya diferent... Amb esforç, per treure'n la que l'ofega.

 

Sense canviar res, sense canviar molt, sense canviar el poc que pesa molt, tampoc no tindria sentit...

I per sort conec el que cal canviar; no és fàcil, gens, però sé el que és, i sé que, com diu l'Amic, nosaltres decidim. Decidim no canviar, que és una altra manera de dir que decidim viure el que després planyem. I, si ho decidim, està a les nostres mans, en el nostre esforç, dedicar l'energia, molta, si, clar, en viure l'alternativa...

Arribar a viure un alba a Ribagorsa? No depèn només de mi. Ja hi va dependre. Però el camí continua pagant la pena, meni a on meni. És un consol, amarg, pensar que creixem a patacades. Però, jugant amb les paraules, seria una amargura sense consol saber que no podem crèixer.

He fet el petate, he decidit emprendre el camí... No viatjo sol, tinc tres companys, que juguen, riuen, s'esbarallen, ploren i es cansen al meu voltant... Per ells, encara que no en son el motor, el detonant, el meu camí te encara més sentit. També amb ells l'he de fer; de fet, fent-lo amb ells vaig veient si progresso, si me n'ensurto, si no son només paraules...

La independència és cosa de cognoms? o de llengua?

Amb en Josep hem tingut alguna vegada (avui un altre cop) la conversa
de què la independència és cosa de "cultura", d'arrels, de congnoms, de
llengua... De xarengos i catalufos, de catalans de pota negra o
d'espanyols que (han nascut i/o) viuen a Catalunya...

Ell no ho nega però mostra incredulitat... No repetiré ara els
arguments que usem, però avui m'he compromés a donar-ne un del que
només aventurava els resultats: el grau de participació en el 9N, la
consulta del 2014?/5?. Aquella consulta va ser molt àmplia en
participació (uns 2 milions em penso), i majoritàriament va mobilitzar
el vot indepe. (o com a poc catalanista, o català, si vull ser més
provocador).

La meva hipòtesi afirma que els resultats seran diferents als municipis
a on abunden els cognoms "ez", a on es parla en castellà. En Josep creu
que això de la independència no te un component tant "etnològic", i per
tant els resultats haurien de ser més homogenis.

Dit d'una altra manera, jo afirmo que el fet que Catalunya no tingui
una majoria abassegadora no és per una qüestió d'arguments,
intel·lectual, sinó simplement per una qüestió de inmigració, com al
país basc.

En Josep, per dir-ho d'una altra manera, em diu que el meu argument,
descarnat i provocador (políticament incorrecte), no farà més
independentistes, i jo li responc que els espanyols que viuen a
Catalunya no es faran indepes, tant se val l'argument (parlo
provocadorament).

Intel·ligència artificial i canvi social?

En resposta a aquest article d'un amic: https://directa.cat/actualitat/intelligencia-artificial-canvi-social li he respost això, que volia compartir en aquest blog, ja que no trobo mai el temps d'escriure-hi :-p

Resposta a en Marc Ferré, de la CUP de Tarragona, en el seu article "Per què primer Mas?"

Avui comentant la jugada política amb uns amics, un d'ells ha enviat per correu un article d'en Marc Ferré, de la CUP de Tarragona. L'he respost entre línies i voldria fer pública la resposta:

El meu primer joc en Scratch

https://scratch.mit.edu/projects/88376018/

En resposta a "Catalunya, si que es pot (Podemos+ICV)"

Quan en un país a on hi ha la mobilització més gran en les darreres generacions reclamant un dret com a poble: l'ésser sobirà, o sigui, l'ésser, i com a conseqüència del treball de tota aquesta gent, es planteja un referèndum, el que cal dirimir és la qüestió del referèndum. És un dret que volem exercir.

Les altres qüestions, les votarem un altre dia, cada 3-4 anys, en la munió d'eleccions municipals, autonòmiques, estatals i europees que ens atossiguen cada dos per tres...

Però plantejar, el dia del referèndum, l'únic dia que hem pogut fer el referèndum, que cal parlar "d'un altra cosa", de moltes coses, de totes les coses, és embolicar la troca i marejar la perdiu... En els referèndums mai es parla de tot: es pregunta a la gent per un aspecte concís, amb una resposta concisa, per moltes implicacions que tingui la pregunta. I pretendre apropiar-se de l'anhel dels milions de persones que fa cinc anys que lluitem per poder emancipar-nos, en una proposta confusa, una olla barrejada, subjugada a una conjuntura estatal més que improbable i, el que és pitjor, subalterna, és una una enganyifa, una enredada...

I aquesta part de les esquerres militants, i la seva bona gent, també poden practicar la xerrameca, la demagògia i pretendre que combreguem amb rodes de molí. Son els vicis de la (mala) política, de la que se'n lliura poca gent, i sembla que aquests tampoc...

Odio als indiferents (Gramsci, 1917)

Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i la abulia són parasitisme, són bellaquería, no vida. Per això odio als indiferents.

La indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot contar. Torça programes, i arruïna els plans millor concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència. El que succeïx, el mal que s’abat sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis, que només la revolta podrà derogar; consenteix l’accés al poder d’homes, que només un amotinament aconseguirà després enderrocar.

La massa ignora per despreocupación; i llavors sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots atropella: al que consenteix, el mateix que al que dissenteix, al que sabia, el mateix que al que no sabia, a l’actiu, el mateix que a l’indiferent. Alguns ploriquejen piadosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat?

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d’eterns innocents. Demano comptes a cadascun d’ells: com han escomès la tasca que la vida els ha posat i els posa diàriament, què han fet, i especialment, què no han fet. I m’assec en el dret de ser inexorable i en l’obligació de no malbaratar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

El planeta

La guerra, una llegendaPoema de Sant Jordi

L'amistat, al teu costat;
camamilla curativa.

L'amor, una flor;
l'escuma blanca
del mar.

Llamp i pam!!

Martí Cervan Colet
Sant Jordi 2013

 

Borregos i Carquinyolins 8/4/2013: escarni, escrache i altres bèsties...

El futur de RTV Cardedeu

L'altre dia parlàvem del futur de la tercera TV de l'estat espanyol (en antiguitat).