El nuvolet que no sabia ploure

Hi havia una vegada un nuvolet, petit, el més petits dels seus germans, que vivia a on viuen tots els nuvolets, al cel, amb el seu pare, la seva mare i els seus germans grans... Anaven d'aquí cap allà, quan els vents els bufaven... A migdia si bufava el Segarrés, a ponent si bufava el Llevant... A poc a poquet quan bufaven d'esma i com tabalots quan bufaven enfadats! Als nuvolets els agradava parlar amb les muntanyes, i fer-los pessigolles, per això sempre s'hi enganxen, als cims més alts, allà a on no hi ha arbres, que és a on les muntanyes tenen més pessigolles... També eren molt entremaliats, i tapaven el Sol, que s'enfadava mot amb ells, i mullant algun despistat que sortia de casa sense paraigües! Perquè, sabeu, els nuvolets saben ploure! és la seva feina! Si no ploguessin, no hi hauria aigua als rius, els mars s'eassecarien i les plantes es pansirien! Ah, amics... El nostre nuvolet, però, encara no sabia ploure... Era moooolt petit, i no li havien ensenyat a ploure... Com que sempre badava, anant d'aquí cap allà, distret, sense fer cas a la seva mare que el cridava "Nuvolet, vine aquí! que vindrà una ventada i se t'endurà!" un dia, que s'havia distret darrera del Montseny, buscant cims de muntanyes per fer-los pessigolles, va començar a aixecar-se una ventada molt forta que va empènyer lluny, molt lluny als seus pares i els seus germans! Ell, com que estava arrecerat a la muntanya, no se'n va adonar fins que les muntanyes no el van avisar: - Nuvolet, corre, afanyat, que aquesta Tramuntanada s'està emportant els teus pares! El nuvolet va treure el cap per sobre de les muntanyes i, òstres! ja no va veure cap núvol... Aquella ventada tant forta, una tramuntanada mooolt empipada, s'havia emportat els núvols qui sap on! El nuvolet es va espantar molt, però com que la tramuntana ja no bufava no va poder anar gaire lluny... Cridava, i cridava a la seva mare, però ningú no el sentia! Vaja... el nostre nuvolet s'havia perdut! Mira que sa mare li havia dit molts cops! Ah, però els nens només fan cas dels pares de vegades... El nuvolet va pensar "Tant se val! Ja els acabaré trobant si el vent m'empeny amunt i avall..." I així va passar dies i més dies... D'aquí cap allà, ara emès pel Gragal, ara pel Garbí... I ell sempre demanava els altres núvols i les muntanyes per la seva família, però sempre que l'havien vista, era feia dies... No hi havia manera de que els vents, que son molt capritxosos, els tornessin a ajuntar... Però el que de veritat feia que el nostre nuvolet estigués moix és que no li havia donat temps a aprendre a ploure! I això és el que els agrada més de fer, als núvols! És la seva feina! Tothom es mirava el nostre nuvolet amb llàstima... - Pobret, no sap ploure - Deien. I el nostre nuvolet cada cop estava més trist... Ja no volia jugar a fer pessigolles a les muntanyes... Se li havíen passat les ganes... I per això es va deixar portar al Sahara, un desert molt gran a on no hi ha muntanyes, només sorra, i tampoc hi ha gaires núvols... No tenia ganes de trobar-se amb ningú, ni de parlar amb ningú, de lo trist que estava... Allà, però, al ben mig del desert, de sobte, en aquell mar de sorra, es va trobar un floreta... Era molt bonica. I se'n va fer amic... Li feia ombra, perquè el Sol, al desert, és massa fort. I la floreta li estava molt agraida, i li explicava que quan era una llavor havia viscut molts dies, anys sencers, al desert, barrejada amb els grans de sorra, empesa pel vent, com si ella també fos un núvol! Un dia que uns núvols van encertar a passar per allà i van ensopegar a ploure una estoneta, va germinar! I es va fer bonica i exerida! Però ja no havien passat més nuvols, i ella necessitava més aigua, o es marciria... Cada cop li costava més aixecar el cap, i tampoc tenia esma d'aixecar massa les fulles que li feien de braços... Li va dir al nuvolet: - Em penso que em moriré aviat. No podries ploure una miqueta per a mi? Al nuvolet li sabia molt greu, però li va haver d'explicar, mort de vergonya, i de pena, que no havia aprés a ploure... La floreta va acotar el cap, però no va dir res... No volia entristir el nuvolet... Era el seu únic amic... Van passar deu dies més, i la floreta cada cop estava més pansida... A la fi, ja no podia ni aixecar aquell cap tant colorit que tenia... Ni esma per parlar, tenia... El nuvolet estava tant trist! Tenia el cor en un puny i, de sobte, va començar a notar unes pessigolles als ulls... I els ulls se li van humitejar, i va començar a plorar... I, sabeu què? Que plovia! El nuvolet ho va entendre de seguit! Així és com els nuvols feien ploure! Plorant! Els dies grisos, quan els núvols estaven tristos i no deixaven passar la llum del sol, ploraven, i feien ploure! Llavors el nuvolet va estar molt content! I va plorar d'alegria, perquè d'alegria també es pot plorar... I va veure que la seva floreta començava a reviscolar! Agafava color verd fosc a les fulles, que s'inflàven, esquitxades de les llàgrimes del nuvolet, i els colors del seu cap, dret, es van tornar vius i bonics! Des d'aquell dia el nuvolet va ser feliç! Només s'entristia quan volia fer ploure! Quan veia, bo com era, que els peixos d'un riu tenien poca aigua, o els sembrats d'un pagès estaven escarrancits... I va viatjar d'aquí cap allà, com els altres núvols, fent amics arreu, però sempre tornava uns quants dies a veure la seva amiga, la floreta saharauí! I li plovia, només per ella, perquè estigués contenta i eixerida! I vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte, s'ha acabat!

Ah, amics... El nostre nuvolet, però, encara no sabia ploure... Era moooolt petit, i no li havien ensenyat a ploure... Com que sempre badava, anant d'aquí cap allà, distret, sense fer cas a la seva mare que el cridava "Nuvolet, vine aquí! que vindrà una ventada i se t'endurà!" un dia, que s'havia distret darrera del Montseny, buscant cims de muntanyes per fer-los pessigolles, va començar a aixecar-se una ventada molt forta que va empènyer lluny, molt lluny als seus pares i els seus germans! Ell, com que estava arrecerat a la muntanya, no se'n va adonar fins que les muntanyes no el van avisar: - Nuvolet, corre, afanyat, que aquesta Tramuntanada s'està emportant els teus pares! El nuvolet va treure el cap per sobre de les muntanyes i, òstres! ja no va veure cap núvol... Aquella ventada tant forta, una tramuntanada mooolt empipada, s'havia emportat els núvols qui sap on! El nuvolet es va espantar molt, però com que la tramuntana ja no bufava no va poder anar gaire lluny... Cridava, i cridava a la seva mare, però ningú no el sentia! Vaja... el nostre nuvolet s'havia perdut! Mira que sa mare li havia dit molts cops! Ah, però els nens només fan cas dels pares de vegades... El nuvolet va pensar "Tant se val! Ja els acabaré trobant si el vent m'empeny amunt i avall..." I així va passar dies i més dies... D'aquí cap allà, ara emès pel Gragal, ara pel Garbí... I ell sempre demanava els altres núvols i les muntanyes per la seva família, però sempre que l'havien vista, era feia dies... No hi havia manera de que els vents, que son molt capritxosos, els tornessin a ajuntar...

Però el que de veritat feia que el nostre nuvolet estigués moix és que no li havia donat temps a aprendre a ploure! I això és el que els agrada més de fer, als núvols! És la seva feina! Tothom es mirava el nostre nuvolet amb llàstima... - Pobret, no sap ploure - Deien. I el nostre nuvolet cada cop estava més trist... Ja no volia jugar a fer pessigolles a les muntanyes... Se li havíen passat les ganes... I per això es va deixar portar al Sahara, un desert molt gran a on no hi ha muntanyes, només sorra, i tampoc hi ha gaires núvols... No tenia ganes de trobar-se amb ningú, ni de parlar amb ningú, de lo trist que estava... Allà, però, al ben mig del desert, de sobte, en aquell mar de sorra, es va trobar un floreta... Era molt bonica. I se'n va fer amic... Li feia ombra, perquè el Sol, al desert, és massa fort. I la floreta li estava molt agraida, i li explicava que quan era una llavor havia viscut molts dies, anys sencers, al desert, barrejada amb els grans de sorra, empesa pel vent, com si ella també fos un núvol! Un dia que uns núvols van encertar a passar per allà i van ensopegar a ploure una estoneta, va germinar! I es va fer bonica i exerida! Però ja no havien passat més nuvols, i ella necessitava més aigua, o es marciria... Cada cop li costava més aixecar el cap, i tampoc tenia esma d'aixecar massa les fulles que li feien de braços... Li va dir al nuvolet: - Em penso que em moriré aviat. No podries ploure una miqueta per a mi? Al nuvolet li sabia molt greu, però li va haver d'explicar, mort de vergonya, i de pena, que no havia aprés a ploure... La floreta va acotar el cap, però no va dir res... No volia entristir el nuvolet... Era el seu únic amic... Van passar deu dies més, i la floreta cada cop estava més pansida... A la fi, ja no podia ni aixecar aquell cap tant colorit que tenia... Ni esma per parlar, tenia... El nuvolet estava tant trist! Tenia el cor en un puny i, de sobte, va començar a notar unes pessigolles als ulls... I els ulls se li van humitejar, i va començar a plorar... I, sabeu què? Que plovia! El nuvolet ho va entendre de seguit! Així és com els nuvols feien ploure! Plorant! Els dies grisos, quan els núvols estaven tristos i no deixaven passar la llum del sol, ploraven, i feien ploure! Llavors el nuvolet va estar molt content! I va plorar d'alegria, perquè d'alegria també es pot plorar... I va veure que la seva floreta començava a reviscolar! Agafava color verd fosc a les fulles, que s'inflàven, esquitxades de les llàgrimes del nuvolet, i els colors del seu cap, dret, es van tornar vius i bonics! Des d'aquell dia el nuvolet va ser feliç! Només s'entristia quan volia fer ploure! Quan veia, bo com era, que els peixos d'un riu tenien poca aigua, o els sembrats d'un pagès estaven escarrancits... I va viatjar d'aquí cap allà, com els altres núvols, fent amics arreu, però sempre tornava uns quants dies a veure la seva amiga, la floreta saharauí! I li plovia, només per ella, perquè estigués contenta i eixerida! I vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte, s'ha acabat!

0 comments on El nuvolet que no sabia ploure

    Envia un nou comentari

    El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
    CAPTCHA
    This question is for testing whether you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.
      ____        _           _   _   _        
    | __ ) | | _ __ | | | | / | ___
    | _ \ _ | | | '_ \ | | | | | | / __|
    | |_) | | |_| | | | | | | |_| | | | | (__
    |____/ \___/ |_| |_| \___/ |_| \___|
    Enter the code depicted in ASCII art style.