Catalunya

warning: Creating default object from empty value in /home/calbasi/public_html/bombollaimmobiliaria.com/drupal/modules/taxonomy/taxonomy.pages.inc on line 33.

En resposta a "Catalunya, si que es pot (Podemos+ICV)"

Quan en un país a on hi ha la mobilització més gran en les darreres generacions reclamant un dret com a poble: l'ésser sobirà, o sigui, l'ésser, i com a conseqüència del treball de tota aquesta gent, es planteja un referèndum, el que cal dirimir és la qüestió del referèndum. És un dret que volem exercir.

Les altres qüestions, les votarem un altre dia, cada 3-4 anys, en la munió d'eleccions municipals, autonòmiques, estatals i europees que ens atossiguen cada dos per tres...

Però plantejar, el dia del referèndum, l'únic dia que hem pogut fer el referèndum, que cal parlar "d'un altra cosa", de moltes coses, de totes les coses, és embolicar la troca i marejar la perdiu... En els referèndums mai es parla de tot: es pregunta a la gent per un aspecte concís, amb una resposta concisa, per moltes implicacions que tingui la pregunta. I pretendre apropiar-se de l'anhel dels milions de persones que fa cinc anys que lluitem per poder emancipar-nos, en una proposta confusa, una olla barrejada, subjugada a una conjuntura estatal més que improbable i, el que és pitjor, subalterna, és una una enganyifa, una enredada...

I aquesta part de les esquerres militants, i la seva bona gent, també poden practicar la xerrameca, la demagògia i pretendre que combreguem amb rodes de molí. Son els vicis de la (mala) política, de la que se'n lliura poca gent, i sembla que aquests tampoc...

Sobre l'article de l'Alfonso Guerra al Pais i el procés català

Sobre aquesta entrevista a l'Alfonso Guerra al diari El Pais, parlant del procés català i arrel del debat en la llista de correu de Pròdrom, transcric la meva reflexió / opinió:

Els estómacs agraïts dels "periodistes"...

(aquest escrit vindria a ser la resposta del NAS núm. 97, de setembre de 2010, de Cardedeu)

Com que hi ha "periodistes" que son capaços de fer una editorial combativa contra els "trolls" de la llista de correu (no passa res de més important, al municipi? ;-)  ) a on fins i tot escriuen un manual pràctic del que "cal fer" (com si la gent no sapiguès que fer o deixar de fer amb els missatges que interessen o no interessen), voldria fer una "contra".

Des d'aquesta llista, algun etiquetat com a Troll per la "periodista" ha debatut / polemitzat en temes com el de Genís Carbó, la xenofòbia, la "suposada" candidatura indepe-ecologista, etc. Temes que, independentment de les maneres, tenien rellevància més que sobrada per tractar-se des d'un periodisme que hauria de ser crític amb la realitat (per l'autobombo ja tenim els pamflets dels grups polítics i l'òrgan de difusió institucional de "La Vila", no?)

Doncs la realitat és que, per exemple, la polèmica al voltant d'en Genís Carbó va ser tractada de forma asèptica a l'editorial del NAS 88, com si el fet que en Genís fos un alt càrrec DE CONFIANÇA de l'equip de govern fos una "casualitat" (aquesta paraula s'usa textualment). I a la pàg. 11 del NAS 89, amb molta més informació publicada per Internet, etc., i a on se'l titlla, des de l'editorial, de "bona persona" segons una suposada "molta gent", a sobre s'acusa a l'oposició i als "demagogs" de desinformadors. Un altre cop, res fa intuir ni una engruna de responsabilitat en el consistori que va fer CONFIANÇA a un presumpte xoriço.

Independència?

Si demà aconseguissim exercir el dret d'autodeterminació (no esperem a què ens el reconeguin graciosament, això no passarà, cal lluitar-lo, aquest dret que tenim com a poble) jo votaria que si. Que vull que el meu pais, Catalunya, sigui un estat independent.

Però això no significa que rebutgi tot el que ve d'Espanya. O que senti a Espanya i als espanyols com a extrangers... No ho son.

No ho son perquè la seva cultura no és extranya per a nosaltres. De fet, en part també és la nostra cultura. Per gust i/o per la força, però aquesta és la realitat.

I no ho son perquè molts de nosaltres tenim pares o avis espanyols.

I tampoc ho son perquè una part important dels catalans son, de fet, espanyols que viuen a Catalunya.

M'agrada imaginar-me als espanyols com a "cosins"... Son part de la família, no son extranys, com ho poden ser els anglesos, els russos o els xinesos, però tampoc son germans, com ho som els que parlem la mateixa llengua, els que usem les mateixes cançons de bressol per fer adormir als nostres fills, visquem a Barcelona, a Tarragona o Alcoi, a Prada de Conflent, a la Fresneda, a Andorra o a l'Alguer...

La idea d'Espanya com a estat federal o, millor, confederal, m'agrada més que la de Catalunya com a estat independent. Però te dos problemes insalvables: