Si no hi quedès res, res tindria sentit...
Un camí ja trescat, dificultats conegudes, èxits i, a la fi, fracasos...
Una mirada condicionada pel ja viscut.
Cicatrius a tornar en ferides obertes?
Però encara hi ha caliu...
Bufant, amb recel, lentament... un foc a avivar...
Amb llenya diferent... Amb esforç, per treure'n la que l'ofega.
Sense canviar res, sense canviar molt, sense canviar el poc que pesa molt, tampoc no tindria sentit...
I per sort conec el que cal canviar; no és fàcil, gens, però sé el que és, i sé que, com diu l'Amic, nosaltres decidim. Decidim no canviar, que és una altra manera de dir que decidim viure el que després planyem. I, si ho decidim, està a les nostres mans, en el nostre esforç, dedicar l'energia, molta, si, clar, en viure l'alternativa...
Arribar a viure un alba a Ribagorsa? No depèn només de mi. Ja hi va dependre. Però el camí continua pagant la pena, meni a on meni. És un consol, amarg, pensar que creixem a patacades. Però, jugant amb les paraules, seria una amargura sense consol saber que no podem crèixer.
He fet el petate, he decidit emprendre el camí... No viatjo sol, tinc tres companys, que juguen, riuen, s'esbarallen, ploren i es cansen al meu voltant... Per ells, encara que no en son el motor, el detonant, el meu camí te encara més sentit. També amb ells l'he de fer; de fet, fent-lo amb ells vaig veient si progresso, si me n'ensurto, si no son només paraules...