I si fem una regla de tres amb un mirall? (aka. i si deixem de mirar cap una altre costat en lo de Gaza?)
La mobilització en contra de la matança israeliana a Cardedeu, el poble on visc, és escassa. De fet, en general la gent va a la seva, sempre, i per això el món va per on va, i el futur dels nostres fills s'escola per l'aigüera de la nostra indiferència.
Potser si ens posem un mirall al davant aixecarem el cul del sofà i farem alguna cosa pels altres. Bé, no és que ho esperi, per què ens hem criat i mamem cada dia l'hedonisme, l'individualisme i a sobre els mitjans de manipulació miren de condicionar el que pensem, però que em queda sinó perseverar?
A Cardedeu, amb 18000 habitants aprox., hi ha 9 línies escolars, de, posem, 22 alumnes per línia. Això són 22x9, aproximadament 200 nens/joves per anys. Si comptem els 18 anys com el límit per separar adults de la canalla i els joves, en tenim uns 4000 (200x18).
Avui, que els israelians han massacrat uns 20.000 palestins, en un 80-90% civils, tenim que han assassinat uns 8.000 nens i joves. I això sense comptar els que no s'han pogut treure de les runes, que sembla que són alguns centenars més. Estem parlant dels assassinats, i no pas dels ferits (telegram va ple de videos de nens mutilats, malferits, cremats, etc.). Tampoc parlem dels que, il·lesos, s'han quedat orfes o han perdut la meitat dels seus germans. Etc. etc.
Doncs no tenim tants nens al meu poble com els que ja ha assassinat Israel. Ens cal ajuntar els nens de Cardedeu i els de Sant Celoni per poder omplir els cementiris que aquesta carnisseria inhumana genera. I els ferits? En caldrien tots els nens de Granollers, la capital de la comarca.
I encara no han acabat d'assassinar. Per què haurien de deixar de fer-ho, si Espanya, com els altres països aliats dels Estats Units, mirem cap a un altre costat? Recordeu totes les sancions a Rússia de la Unió Europea? Dos mesos després no n'hem imposada cap a Israel. Es veu que les llàgrimes pels nens ucraïnesos només eren llàgrimes de cocodril: els nens palestins, com els centenars de nens ucraïnesos que l'exèrcit ucraïnès havia mort abans de la invasió russa (2014-2021), no compten. Només compta el de sempre, els interessos de les nostres elits.
I naltros, mesells, mirant cap a un altre costat, i a pagar la factura quan ens toqui, que, tant de bo, ens tocarà.