Hi ha qui diria que la identitat cultural catalana és una construcció burgesa que no té més de 100 anys, i que es basa en la idealització romàntica de la pagesia menestral catalana com a model identitari, i alhora, com a model econòmic petit burgès, i com a model social i ideològic conservador-tradicionalista. Que la burgesia, mentre transformava Catalunya i es carregava l'antic règim estamentari, s'apoderava d'uns símbols politilitzats i d'uns costums folkloritzats i els convertia en instrument reivindicatiu per legitimar el seu poder i domini.
I tot això és cert, però això mateix també val per la identitat espanyols, francesa, anglesa, etc. Aleshores, perquè fer cas d'uns i no d'uns altres? O dit d'una altra manera, perquè hem de rebutjar "l'invent" de Catalunya i admetre l'"invent" d'Espanya. La raó, és fonamentalment la lluita de classes, que per fets consumats, és de tipus supracatalà. El plantejament és que actualment el referent econòmic i polític, el subjecte d'explotació per a la classe treballadora és gairebé el mateix a Catalunya que per a la resta d'Espanya. Catalunya té la majoria d'empreses i la majoria del teixit econòmic articultat a Espanya. Així doncs, la lluita de classes que es dóna i que cal reforçar és d'àmbit espanyol. Si es trenca la unitat espanyola, es debilita la lluita de classes, ja que sindicats i organitzacions polítiques que articulen la lluita obrera queden esquinçades, i el poder obrer queda mermat. L'exemple més paradigmàtic el trobem al País Basc, on això ja està passant (els sindicats abertzales, encara que alguns siguin propers a la dreta basca aplegada en el PNB, lluiten junts, però de forma separada a com ho fan la resta de treballadors espanyols).
Així doncs, la unitat espanyola, des d'un punt de vista de classe, és estratègica pels treballadors ja que viuen (malauradament) una realitat d'explotació comuna, i per tant, la resposta també cal que es doni de la mateixa manera.
Però clar, la unitat espanyola només ha de ser això, un projecte d'emancipació de la classe treballadora, i no pas una idealització burgesa de la identitat i raça espanyola. I és per això que cal destruir aquesta cataplasma al·lienant que és l'Espanya actual i transforma-la en un estat modern, republicà, i confederal.
No som una nació, ni res de totes aquestes històries burgeses. Som una classe treballadora que necessita alliberar-se de l'explotació d'una classe capitalista que controla i ideologitza de forma alienadora i interclassista per poder perpetuar la seva posició dominant.
Certament tenim una llengua pròpia, i uns costums propis, i fins i tot un tarannà propi. I és pèr això que té sentit un govern propi, federal en la transició cap a una economia socialista, on els treballadors acabin per apoderar-se dels mitjans de producció comuns d'Espanya. Més enllà d'això, es dibuixaria un estat confederal europeu, i al final un estat confederal mundial. És a dir, cap nació, cap estructura immanent, eterna, estàtica, idealitzadora de valors i costums que no sigui la veu del poble i dels seus estaments democràtics.
Sí, sí, però si declarem la independència no podem fer el mateix també?
No ho sé, Cuba, Corea de Nord, Vietnam ho van fer així i són els que més temps han durat. També sé que ens quedarem descansats... unes hores, fins que ens adonem (com diu l'Iniesta) de "la que hem liat"!
Tot això ho explico perquè no penseu que els partits catalans de l'esquerra anticapitalsita que no demanen la independència siguin espanyolistes o nacionalitstes espanyols. Són partits que pensen en Espanya com una millor estratègia de lluita per l'emancipació de la classe treballadora. Però no defensen cap valor del l'ideari nacionalista espanyol ni català.