La negació dels catalans com a poble, com a nació, com a subjecte polític sobirà que te dret a decidir si roman integrat en una supraestructura política o s'emancipa creant el seu propi estat es basa, argumentalment, en que això contradiu a la Constitució espanyola, i que aquesta va ser acceptada pels catalans. Aquest és l'argument intel·lectual que vesteix, de fet, la raó de fons, que és de caire sentimental, com ho és el sentiment de pertinença a una pàtria o una altra.
Si no hi quedès res, res tindria sentit...
Un camí ja trescat, dificultats conegudes, èxits i, a la fi, fracasos...
Una mirada condicionada pel ja viscut.
Cicatrius a tornar en ferides obertes?
Però encara hi ha caliu...
Bufant, amb recel, lentament... un foc a avivar...
Amb llenya diferent... Amb esforç, per treure'n la que l'ofega.
Sense canviar res, sense canviar molt, sense canviar el poc que pesa molt, tampoc no tindria sentit...
I per sort conec el que cal canviar; no és fàcil, gens, però sé el que és, i sé que, com diu l'Amic, nosaltres decidim. Decidim no canviar, que és una altra manera de dir que decidim viure el que després planyem. I, si ho decidim, està a les nostres mans, en el nostre esforç, dedicar l'energia, molta, si, clar, en viure l'alternativa...
Arribar a viure un alba a Ribagorsa? No depèn només de mi. Ja hi va dependre. Però el camí continua pagant la pena, meni a on meni. És un consol, amarg, pensar que creixem a patacades. Però, jugant amb les paraules, seria una amargura sense consol saber que no podem crèixer.
He fet el petate, he decidit emprendre el camí... No viatjo sol, tinc tres companys, que juguen, riuen, s'esbarallen, ploren i es cansen al meu voltant... Per ells, encara que no en son el motor, el detonant, el meu camí te encara més sentit. També amb ells l'he de fer; de fet, fent-lo amb ells vaig veient si progresso, si me n'ensurto, si no son només paraules...
Hi havia una vegada un nuvolet, petit, el més petits dels seus germans, que vivia a on viuen tots els nuvolets, al cel, amb el seu pare, la seva mare i els seus germans grans... Anaven d'aquí cap allà, quan els vents els bufaven... A migdia si bufava el Segarrés, a ponent si bufava el Llevant... A poc a poquet quan bufaven d'esma i com tabalots quan bufaven enfadats! Als nuvolets els agradava parlar amb les muntanyes, i fer-los pessigolles, per això sempre s'hi enganxen, als cims més alts, allà a on no hi ha arbres, que és a on les muntanyes tenen més pessigolles... També eren molt entremaliats, i tapaven el Sol, que s'enfadava mot amb ells, i mullant algun despistat que sortia de casa sense paraigües! Perquè, sabeu, els nuvolets saben ploure! és la seva feina! Si no ploguessin, no hi hauria aigua als rius, els mars s'eassecarien i les plantes es pansirien! Ah, amics... El nostre nuvolet, però, encara no sabia ploure... Era moooolt petit, i no li havien ensenyat a ploure... Com que sempre badava, anant d'aquí cap allà, distret, sense fer cas a la seva mare que el cridava "Nuvolet, vine aquí! que vindrà una ventada i se t'endurà!" un dia, que s'havia distret darrera del Montseny, buscant cims de muntanyes per fer-los pessigolles, va començar a aixecar-se una ventada molt forta que va empènyer lluny, molt lluny als seus pares i els seus germans! Ell, com que estava arrecerat a la muntanya, no se'n va adonar fins que les muntanyes no el van avisar: - Nuvolet, corre, afanyat, que aquesta Tramuntanada s'està emportant els teus pares! El nuvolet va treure el cap per sobre de les muntanyes i, òstres! ja no va veure cap núvol... Aquella ventada tant forta, una tramuntanada mooolt empipada, s'havia emportat els núvols qui sap on! El nuvolet es va espantar molt, però com que la tramuntana ja no bufava no va poder anar gaire lluny... Cridava, i cridava a la seva mare, però ningú no el sentia! Vaja... el nostre nuvolet s'havia perdut!
Amb en Josep hem tingut alguna vegada (avui un altre cop) la conversa
de què la independència és cosa de "cultura", d'arrels, de congnoms, de
llengua... De xarengos i catalufos, de catalans de pota negra o
d'espanyols que (han nascut i/o) viuen a Catalunya...
Ell no ho nega però mostra incredulitat... No repetiré ara els
arguments que usem, però avui m'he compromés a donar-ne un del que
només aventurava els resultats: el grau de participació en el 9N, la
consulta del 2014?/5?. Aquella consulta va ser molt àmplia en
participació (uns 2 milions em penso), i majoritàriament va mobilitzar
el vot indepe. (o com a poc catalanista, o català, si vull ser més
provocador).
La meva hipòtesi afirma que els resultats seran diferents als municipis
a on abunden els cognoms "ez", a on es parla en castellà. En Josep creu
que això de la independència no te un component tant "etnològic", i per
tant els resultats haurien de ser més homogenis.
Dit d'una altra manera, jo afirmo que el fet que Catalunya no tingui
una majoria abassegadora no és per una qüestió d'arguments,
intel·lectual, sinó simplement per una qüestió de inmigració, com al
país basc.
En Josep, per dir-ho d'una altra manera, em diu que el meu argument,
descarnat i provocador (políticament incorrecte), no farà més
independentistes, i jo li responc que els espanyols que viuen a
Catalunya no es faran indepes, tant se val l'argument (parlo
provocadorament).
En resposta a aquest article d'un amic: https://directa.cat/actualitat/intelligencia-artificial-canvi-social li he respost això, que volia compartir en aquest blog, ja que no trobo mai el temps d'escriure-hi :-p
Estic convençut que el Banc de sabadell te externalitzat el servei tècnic de la web a alguna consultora informàtica que cobra una calerada. I, si no, que el servei tècnic costa un ull de la cara... Doncs bé, aquest és el lamentable resultat...
Avui a la web del Sabadell li ha donat per no voler fer les liquidacions del model 303 de l'IVA. L'error:
https://www.bancsabadell.com/txbs/IRPFTaxLiquidation.invoke_taxLiquidat…
- (Operació no realitzada Z19913)
Quan m'he posat en contacte amb ell amb el telèfon d'atenció tècnica, que potser em costarà un ull de la cara perquè sospito que no és gratuït, el 902323000 (hauria d'haver consultat la web "no números 900": http://www.lineas900.com/banco-sabadell/ ), doncs la resposta del servei tècnic ha sigut confirmar la incidència i prendre'm les dades per avisar-me quan estigués resolta (no cal, ja ho he fet amb Caixa d'Enginyers, que funciona). Fins aquí, tot bé. Una incidència la pot tenir qualsevol.
No us heu preguntat mai com és que el col·lectiu que al nostre pais te més vacances, o sigui que treballa menys te, a sobre, dos dies de lliure disposició, que fan anar de corcó als pares?
Us parlo dels mestres. Un col·lectiu que mereix tots els meus respectes perquè la seva tasca és una de les més importants per la societat, però que, tenint unes vacances molt superiors a la resta de treballadors, encara disfruten de dos dies, que ens perjudiquen als pares, que sense tenir ni de lluny els mateixos dies de vacances, n'he de dedicar dos a cobrir aquesta prebenda del col·lectiu educatiu.
Hi ha alternatives que no perjudiquin als pares i no suprimeixen la prebenda dels dies de lliure disposició?
Jo proposo aquesta: que les escoles triin com a dies de dlliure disposició dos dies que no siguin lectius. Al juliol, els de final de juny, els de començament de setembre, alguns entre Nadal i Reis, o de la Setmana Santa... Hi ha molts dies a triar, i no perjudicarien al col·lectiu de pares.
Que passa, per contra, quan una escola tanca un dia lectiu? Que per cada mestre que fa vacances, 25 famílies tenim un problema. El podem sol·lucionar demanant un favor als avis, els que en tinguem, o els tinguem a disposició. Els altres, podem demanar un dia de les NOSTRES vacances, que ja no podrem a l'estiu, per exemple. O podem pagar un cangur. 25 problemes per donar un dia de vacances suplementari al col·lectiu que al nostre pais te, amb molta diferència, més vacances (triplicant, grosso modo, les de la resta de treballadors. Un sense sentit.
Avui comentant la jugada política amb uns amics, un d'ells ha enviat per correu un article d'en Marc Ferré, de la CUP de Tarragona. L'he respost entre línies i voldria fer pública la resposta:
Quan en un país a on hi ha la mobilització més gran en les darreres generacions reclamant un dret com a poble: l'ésser sobirà, o sigui, l'ésser, i com a conseqüència del treball de tota aquesta gent, es planteja un referèndum, el que cal dirimir és la qüestió del referèndum. És un dret que volem exercir.
Les altres qüestions, les votarem un altre dia, cada 3-4 anys, en la munió d'eleccions municipals, autonòmiques, estatals i europees que ens atossiguen cada dos per tres...
Però plantejar, el dia del referèndum, l'únic dia que hem pogut fer el referèndum, que cal parlar "d'un altra cosa", de moltes coses, de totes les coses, és embolicar la troca i marejar la perdiu... En els referèndums mai es parla de tot: es pregunta a la gent per un aspecte concís, amb una resposta concisa, per moltes implicacions que tingui la pregunta. I pretendre apropiar-se de l'anhel dels milions de persones que fa cinc anys que lluitem per poder emancipar-nos, en una proposta confusa, una olla barrejada, subjugada a una conjuntura estatal més que improbable i, el que és pitjor, subalterna, és una una enganyifa, una enredada...
I aquesta part de les esquerres militants, i la seva bona gent, també poden practicar la xerrameca, la demagògia i pretendre que combreguem amb rodes de molí. Son els vicis de la (mala) política, de la que se'n lliura poca gent, i sembla que aquests tampoc...