La negació dels catalans com a poble, com a nació, com a subjecte polític sobirà que te dret a decidir si roman integrat en una supraestructura política o s'emancipa creant el seu propi estat es basa, argumentalment, en que això contradiu a la Constitució espanyola, i que aquesta va ser acceptada pels catalans. Aquest és l'argument intel·lectual que vesteix, de fet, la raó de fons, que és de caire sentimental, com ho és el sentiment de pertinença a una pàtria o una altra.
Però aquest argument: els catalans van ratificar la Constitució espanyola en un referèndum. I la Constitució consagra la unitat d'Espanya i al conjunt del poble espanyol com a subjecte de la seva sobirania, és fals.
Hi ha dos arguments col·laterals, ja coneguts, que exposaré primer, i un tercer, de central, que és l'objecte d'aquest article.
El primer argument colateral és que al referèndum de la Constitució, no s'optava per aquesta qüestió, la de les sobiranies i les pàtries, en exclusiva, sinó que se'n barrejaven moltes més, i per tant no se'n pot deduir una aprovació particular a cadascun dels artícles per part dels espanyols, sinó d'una aprovació general, del conjunt dels articles, que presumiblement tenien una acceptació diversa. Si els haguessin sotmès a una aprovació separada per capítols, es podria haver donat, hipotèticament, per exemple, una acceptació de tots excepte de la forma d'estat com a monarquia i/o excepte la uninacionalitat. Etcètera. No ho podem saber. Per això quan es fan referèndums sobre temes importants s'acostuma a votar per un sol concepte: OTAN si/no, CEE si/no, etc. L'excepció son les constitucions/estatuts, però això ho tractaré al tercer punt.
El segon argument és que la votació de la constitució no partia d'una situació de llibertat, com ho pot ser la dels EEUU, guanyadors de la guerra de independència, o la "Pepa", elaborada a Cadis, sinó que en el nostre cas va ser una constitució votada sense haver trencat amb/vençut la dictadura. Precisament és d'una dictadura de la que es volia escapar, i la no acceptació significava romandre en aquesta dictadura, amb les seves lleis vigents, i els pilars del seu poder intactes (exèrcit, policia, judicatura...). Aquesta, romandre o no a la dictadura, de fet, és la decisió dicotòmica fonamental que es va prendre al referèndum del 78. Aquest és l'argument de la coacció.
Però l'argument fonamental, el que no he escoltat mai, i per tant per a mi és nou, és que, de fet, al referèndum de la Constitució, els catalans no vam poder optar, no vam poder triar, que és la base de qualsevol decisió a la que un es pot sentir vinculat. I no entro ara en la legitimitat de què generacions posteriors puguin tenir dret a la ratificació d'aquesta vinculació...
Al referèndum del 78 els espanyols van poder triar una sèrie de coses:
- si volien tenir llibertat d'expressió.
- si volien tenir llibertat política, cristalitzada en que les opcions polítiques poguessin organitzar-se en partits polítics i es poguessin presentar a eleccions.
- si volien que el seu cap d'estat, el rei, tingués funcions merament representatives o, com fins llavors, executives.
- etc.
Però hi ha coses entre les que no es va poder triar... No es va poder triar entre si el cap d'estat havia de ser un monarca o un president: entre monarquia o república. Si el referèndum es guanyava, el cap d'estat seria el rei Joan Carles I, i si es perdia, també. I els catalans tampoc vam poder triar entre si volíem que l'estat fos divisible, que el subjecte de la sobirania fos el conjunt dels espanyols, o que la sobirania fos de cadascun dels pobles que l'integraven: espanyols, catalans, bascos... i per tant que aquesta unió fos voluntària i subjecta a l'acceptació futura, com ho és, per exemple, la cessió de una quota de sobirania a la Unió Europea, a on un estat sempre pot decidir abandonar-la i recuperar-la, com el Brexit ho exemplifica.
És a dir, els catalans tenien l'"alternativa" d'acceptar una Espanya indivisible si aprovaven la Constitució, o quedar-se a una Espanya indivisible si la rebutjaven. Podien acceptar que la sobirania residís al conjunt dels espanyols si l'acceptaven, o que residís al conjunt dels espanyols si la rebutjaven, etc. No hi havia alternativa.
En definitiva, els catalans, sobre aquest tema, simplement, no van poder triar. Mai han pogut triar. No és, per tant, una decisió pròpia dels catalans el renunciar a la sobirania, perquè, de fet, i aquí vaig, no se'n pot dir "decisió": és una imposició. Una imposició al 78. Igual que ho va ser al 38. Igual que ho va ser al 31. Igual que ho va ser amb la restauració després de la 1a república, a la mateixa constitució de Cadis, etc.
Els catalans podem o no acceptar aquesta imposició. I els espanyols poden, per la força o per la persuasió, mantenir-la, però el que intel·lectualment no és pot fer és vestir el que és una imposició com si fos la "nostra" decisió.