L'atur, el principal problema per a moltes famílies, amb una sol·lució evident de la que ningú en parla
Hi ha crisi, el món s'enfonsa, etc. etc. però de moment, al nostre pais, els que la pateixen de manera severa i desesperada son els aturats... Ells son els que no poden pagar el lloguer / hipoteca, els que no poden donar de menjar als fills, etc. Els altres, els que conservem la feina, podem patir-la de manera més difosa, menys urgent: amb la minva dels serveis públics de sanitat, per exemple...
Centre'm-nos, doncs, en l'atur, la principal urgència per a 5 milions d'espanyols, a dia d'avui...
Els partits hegemònics, i també els minoritaris, per fer-hi front, proposen la reactivació econòmica, i varien l'accent segons si tenen receptes més neolliberals o més keynesianes, però, en definitiva, aborden un problema del present amb sol·lucions que, com a molt, son del mig termini. Deixant de banda quines son les mesures estructurals (mig - llarg termini) que caldria prendre, el que és obvi és que cal actuar a CURT termini... La renda de 400€ era una mesura en aquesta línia, tot i que només servia de pal·liatiu molt relatiu (qui pot viure, amb 400€?). De totes formes, era una mesura positiva, que ara està parcialment abolida, perquè no hi ha calers a la caixa (bueno, en continua havent per pagar km d'AVEs , la compra d'armament, l'ajuda pública als bancs).
Quina és, però, la mesura que, al meu parer, és més evident i lògica? Repartir la feina. Hi ha menys activitat econòmica? Això vol dir que la feina, que hi està vinculada, en hores, és inferior? Repartim-les... Ara tenim una jornada laboral de 40h, no? Doncs la rebaixem a 35, o a 30, i automàticament es generarien un munt de llocs de treball... Problema resolt... Ara bé, estic parlant de reducció de la jornada laboral, i la proporcional reducció dels salaris. I dic això des de l'òptica d'esquerres. La idea és molt simple, en una societat solidaria, a on els valors del progrés de la societat en el seu conjunt i no de cadascú de naltros individualment (que seria l'enfoc capitalista), és lògic que tots ens empobrim una mica perquè evitar que uns quants, 5 milions en el cas espanyol, estiguin a la misèria...
Per què ningú en parla, d'això, ni als partits polítics, ni als seus opinadors acòlits? Perquè probablement, un per un, ningú vol renunciar a un 12% o a un 25% del sou. Així tenim muntada la nostra societat, a on majoritàriament la gent només es mira el melic... Però el punt de vista de l'esquerra hauria de ser diferent, oi? Hauriem de tenir plantejaments propis i coherents, i no anar a remolc de les propostes capitalistes. I també hauriem de provar de ser menys populistes i demagògics i, a part de repetir eslògans fàcils, hauriem de poder fer propostes difícils però coherents amb els nostres valors...
Nota: amb aquest article només he volgut incidir en el repartiment solidari d'un bé social, el treball. No estic dient que sigui la única mesura, ni la més important... De fet aquesta mesura és relativament inòqua a nivell macroeconòmic, però resolt el principal problema de molta gent, "socialitzant, per dir-ho d'alguna manera l'empobriment". A Cuba, quan va desapareixer el motor de la seva economia, la URSS, en una crisi molt més severa que la nostra, la gent va mantenir els pilars bàsics que tots necessitem: alimentació (amb les cartilles de racionament), habitatge, sanitat i educació... Aquí, quan la gent perd la feina i deixa de cobrar l'atur, per l'habitatge, perquè no pot pagar el lloguer o al hipoteca, i amb prou feines si pot alimentar-se.