Quan en un país a on hi ha la mobilització més gran en les darreres generacions reclamant un dret com a poble: l'ésser sobirà, o sigui, l'ésser, i com a conseqüència del treball de tota aquesta gent, es planteja un referèndum, el que cal dirimir és la qüestió del referèndum. És un dret que volem exercir.
Les altres qüestions, les votarem un altre dia, cada 3-4 anys, en la munió d'eleccions municipals, autonòmiques, estatals i europees que ens atossiguen cada dos per tres...
Però plantejar, el dia del referèndum, l'únic dia que hem pogut fer el referèndum, que cal parlar "d'un altra cosa", de moltes coses, de totes les coses, és embolicar la troca i marejar la perdiu... En els referèndums mai es parla de tot: es pregunta a la gent per un aspecte concís, amb una resposta concisa, per moltes implicacions que tingui la pregunta. I pretendre apropiar-se de l'anhel dels milions de persones que fa cinc anys que lluitem per poder emancipar-nos, en una proposta confusa, una olla barrejada, subjugada a una conjuntura estatal més que improbable i, el que és pitjor, subalterna, és una una enganyifa, una enredada...
I aquesta part de les esquerres militants, i la seva bona gent, també poden practicar la xerrameca, la demagògia i pretendre que combreguem amb rodes de molí. Son els vicis de la (mala) política, de la que se'n lliura poca gent, i sembla que aquests tampoc...
Dos milions i tres cents mil participants. Vuitanta per cent de vots indepes, 10 per cent federalistes, cinc per cent contraris. Això és molt, poc, suficient, èxit o fracàs. L”anàlisi dels resultats s”està llegint diferent a Barcelona que a Madrid... Anem a veure que en podem extreure...
Un podria pensar que els 1.860.000 vots indepes, sobre un cens de 5.300.000, o sigui el 35%, és un resultat minso, insuficient per guanyar un suposat referèndum per la independència o unes, més probables, tot i que no segures, eleccions plebiscitàries. Però això no és així. Abans però vull remarcar un altre punt, molt important, que no està vinculat al guanyar o perdre unes plebiscitàries:
La participació i resultats del referèndum participatiu de l”altre dia el que si que impulsen és el procés cap a l”autodeterminació. La massiva participació dels votants sobiranistes força, obliga, als partits abanderats de la independència: Convergència, ERC i la CUP, a fer el següent pas. No poden aturar el procés i dificilment el poden torpedinar posant per endavant els seus interessos de partit. Això sobretot afecta a ERC, que avui en dia es veu arrossegada per la iniciativa d”en Mas, i també a tots els que a Convergència puguin militar en la tibiesa. Només això ja és una victòria de tota la gent d”a peu que fa anys que perseverem en aquest camí cap a la dignificació del nostre poble.
El govern espanyol ha anunciat que, per provar de compensar els estafats per les preferents dels bancs, les pèrdues es podran compensar si les víctimes tenen guanys patrimonials a declarar. Això el que ve a ser és que el que primer va ser una estafa a uns quants, bastants, ara la pagarem entre tots...
Recapitulem primer, breument, el que ha significat l'estafa de les preferents...
Les preferents son un producte que els bancs van vendre a la "pobre gent", abusant de la seva confiança i del seu desconeixement, per apropiar-se dels seus estalvis. Tot això de forma legal, perquè les lleis aprovades al Congrés pel PP-PSOE-CiU ho permetien, i el Banc d'Espanya, sota el control del PSOE en aquells temps, no va fer res per impedir-ho. Els partits polítics del "sistema", per tant, son complices de l'estafa. Els dolents, no cal dir-ho, son els bancs i les víctimes, els pensionistes als que els han fotut els estalvis... Ja tenim l'auca sencera...
Aquesta situació, que ha afectat a molta gent, retrata les polítiques contra-populars del govern i, per aquesta raó, anuncien ara aquesta mesura, de compensació dels guanys patrimonials.
Què significa això?
Això vol dir que els preferentistes que tinguin guany patrimonial, és a dir que venguin alguna cosa del seu patrimoni, generalment una propietat immobiliària, o una empresa, o accions, i tinguin benefici, podran desgravar-se les pèrdues que van tenir amb les preferents. És a dir, que pagaran menys impostos.
Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i la abulia són parasitisme, són bellaquería, no vida. Per això odio als indiferents.
La indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot contar. Torça programes, i arruïna els plans millor concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència. El que succeïx, el mal que s’abat sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis, que només la revolta podrà derogar; consenteix l’accés al poder d’homes, que només un amotinament aconseguirà després enderrocar.
La massa ignora per despreocupació i llavors sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots atropella: al que consenteix, el mateix que al que dissenteix, al que sabia, el mateix que al que no sabia, a l’actiu, el mateix que a l’indiferent. Alguns ploriquejen piadosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat?
Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d’eterns innocents. Demano comptes a cadascun d’ells: com han escomès la tasca que la vida els ha posat i els posa diàriament, què han fet, i especialment, què no han fet. I m’assec en el dret de ser inexorable i en l’obligació de no malbaratar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.
