Aforismes...

"El meu paper no és transformar el món ni l'home sinó, potser, el de ser útil, des del meu lloc, als pocs valors sense els quals un món no val la pena viure'l"
A. Camus

i pels que teniu fe:
"Déu no és la Veritat, la Veritat és Déu"
Gandhi

"Donar exemple no és la principal manera de influir sobre els altres; es la única manera"
Albert Einstein

La falacia del pilar fundamental del constitucionalismo: la (falsa) decisión de los catalanes

Submitted by joan on Fri, 06/29/2018 - 12:57

La negación de los catalanes como pueblo, como nación, como sujeto político soberano que tiene derecho a decidir si permanece integrado en una supraestructura política o se emancipa creando su propio estado se basa, argumentalmente, en que eso contradice a la Constitución española, y que ésta fue aceptada por los catalanes. Éste es el argumento intelectual que viste, de hecho, la razón de fondo, que es de tipo sentimental, como lo es el sentimiento de pertenencia a una patria o otra.

Pero este argumento: los catalanes ratificaron la Constitución española en un referéndum. I la Constitución consagra la unidad de España y al conjunto del pueblo español como sujeto de su soberanía, es falso.

Hay dos argumentos colaterales, ya conocidos, que expondré primero, y un tercero, central, que es el objeto de este artículo.

El primer argumento colateral es que en el referéndum de la Constitución, no se optaba por esta cuestión, la de las soberanías y las patrias, en exclusiva, sino que se mezclaban muchas más, y por tanto no se puede inferir una aprobación particular a cada uno de los artículos por parte de los españoles, sino de una aprobación, del conjunto de los artículos, que presumiblemente tendrían una aceptación diversa. Si los hubiesen sometido a una aceptación separada por capítulos, se podría haber dado, hipotéticamente, por ejemplo, una aceptación de todos excepto de la forma de estado como monarquía y/o excepto la uninacionalitat. Etcétera. No lo podemos saber. Por eso cuando se hacen referendos sobre temas importantes se acostumbra a votar por un solo concepto: OTAN si/no, CEE si/no, etc. La excepción son las constituciones/estatutos, pero eso lo trataré en el tercer punto.

El segundo argumento es que la votación de la constitución no partía de una situación de libertad, como puede ser el caso de los EEUU, ganadores de la guerra de independencia, o la "Pepa", elaborada en Cádiz, sino que en nuestro caso fue una constitución votada sin haber roto con/vencido a la dictadura. Precisamente es de una dictadura de la que se quería escapar, y la no aceptación significaba permanecer en ella, con sus leyes vigentes, y los pilares de su poder intactos (ejército, policía, judicatura...). Permanecer o no en la dictadura, de hecho, es la decisión dicotómica fundamental que se tomó en el referéndum del 78. Éste es el argumento de la coacción.

Pero el argumento fundamental, el que no he escuchado nunca, y por tanto para mi es nuevo, es que, de hecho, en el referéndum de la Constitución, los catalanes no pudimos optar, no pudimos escoger, que es la base de cualquier decisión a la que uno se puede sentir vinculado. Y no entro ahora en la legitimidad de que generaciones posteriores pudiesen tener derecho a la ratificación de esta vinculación...

En el referéndum del 78 los españoles pudieron escoger una serie de cosas:

  • si querían tener libertad de expresión.
  • si querían tener libertad política, cristalizada en que las opciones políticas pudiesen organizarse en partidos políticos y se pudiesen presentar a elecciones.
  • si querían que su jefe de estado, el rey, tuviese funciones meramente representativas o, como hasta entonces, ejecutivas.
  • etc.

Pero hay cosas entre las que no se pudo escoger... No se pudo escoger entre si el jefe del estado tenía que ser un monarca o un presidente: entre monarquía o república. Si el referéndum se ganaba, el jefe del estado sería el rey Juan Carlos I, y si se perdía, también. Y los catalanes tampoco pudimos escoger entre si queríamos que el estado fuese divisible, que el sujeto de la soberanía fuese el conjunto de los españoles, o que la soberanía fuese de cada uno de los pueblos que lo integraban: españoles, catalanes, vascos... y por lo tanto que esta unión fuese voluntaria y sujeta a la aceptación futura, como lo es, por ejemplo, la cesión de una cuota de soberanía a la Unión Europea, en la que un estado siempre puede decidir abandonarla y recuperarla, como el Brexit ejemplifica.

Es decir, los catalanes tenían la "alternativa" de aceptar una España indivisible si aprobaban la Constitución, o quedarse en una España indivisible si la rechazaban. Podían aceptar que la soberanía residiese en el conjunto de los españoles si la aceptaban, o que residiese en el conjunto de los españoles si la rechazaban, etc. No había alternativa.

En definitiva, los catalanes, sobre este tema, simplemente, no pudieron escoger. Nunca han podido escoger. No es, por lo tanto, una decisión propia de los catalanes la renuncia a la soberanía, porqué, de hecho, y ahí es a donde quiero llegar, no se puede hablar de "decisión": es una imposición. Una imposición que tubo lugar en el 78. Igual que lo fue en el 38. Igual que lo fue en el 31. Igual que lo fué con la restauración después de la 1a República, y en la misma constitución de Cádiz, etc. 

Los catalanes podemos o no aceptar esta imposición. Y los españoles pueden, por la fuerza o por la persuasión, mantenerla, pero lo que intelectualmente no se puede hacer es vestir lo que es una imposición como si fuese "nuestra" decisión.

La fal·làcia del pilar fonamental del constitucionalisme: la (falsa) decisió dels catalans

Submitted by joan on Fri, 06/29/2018 - 12:00

La negació dels catalans com a poble, com a nació, com a subjecte polític sobirà que te dret a decidir si roman integrat en una supraestructura política o s'emancipa creant el seu propi estat es basa, argumentalment, en que això contradiu a la Constitució espanyola, i que aquesta va ser acceptada pels catalans. Aquest és l'argument intel·lectual que vesteix, de fet, la raó de fons, que és de caire sentimental, com ho és el sentiment de pertinença a una pàtria o una altra.

Però aquest argument: els catalans van ratificar la Constitució espanyola en un referèndum. I la Constitució consagra la unitat d'Espanya i al conjunt del poble espanyol com a subjecte de la seva sobirania, és fals.

Hi ha dos arguments col·laterals, ja coneguts, que exposaré primer, i un tercer, de central, que és l'objecte d'aquest article.

El primer argument colateral és que al referèndum de la Constitució, no s'optava per aquesta qüestió, la de les sobiranies i les pàtries, en exclusiva, sinó que se'n barrejaven moltes més, i per tant no se'n pot deduir una aprovació particular a cadascun dels artícles per part dels espanyols, sinó d'una aprovació general, del conjunt dels articles, que presumiblement tenien una acceptació diversa. Si els haguessin sotmès a una aprovació separada per capítols, es podria haver donat, hipotèticament, per exemple, una acceptació de tots excepte de la forma d'estat com a monarquia i/o excepte la uninacionalitat. Etcètera. No ho podem saber. Per això quan es fan referèndums sobre temes importants s'acostuma a votar per un sol concepte: OTAN si/no, CEE si/no, etc. L'excepció son les constitucions/estatuts, però això ho tractaré al tercer punt.

El segon argument és que la votació de la constitució no partia d'una situació de llibertat, com ho pot ser la dels EEUU, guanyadors de la guerra de independència, o la "Pepa", elaborada a Cadis, sinó que en el nostre cas va ser una constitució votada sense haver trencat amb/vençut la dictadura. Precisament és d'una dictadura de la que es volia escapar, i la no acceptació significava romandre en aquesta dictadura, amb les seves lleis vigents, i els pilars del seu poder intactes (exèrcit, policia, judicatura...). Aquesta, romandre o no a la dictadura, de fet, és la decisió dicotòmica fonamental que es va prendre al referèndum del 78. Aquest és l'argument de la coacció.

Però l'argument fonamental, el que no he escoltat mai, i per tant per a mi és nou, és que, de fet, al referèndum de la Constitució, els catalans no vam poder optar, no vam poder triar, que és la base de qualsevol decisió a la que un es pot sentir vinculat. I no entro ara en la legitimitat de què generacions posteriors puguin tenir dret a la ratificació d'aquesta vinculació...

Al referèndum del 78 els espanyols van poder triar una sèrie de coses:

  • si volien tenir llibertat d'expressió.
  • si volien tenir llibertat política, cristalitzada en que les opcions polítiques poguessin organitzar-se en partits polítics i es poguessin presentar a eleccions.
  • si volien que el seu cap d'estat, el rei, tingués funcions merament representatives o, com fins llavors, executives.
  • etc.

Però hi ha coses entre les que no es va poder triar... No es va poder triar entre si el cap d'estat havia de ser un monarca o un president: entre monarquia o república. Si el referèndum es guanyava, el cap d'estat seria el rei Joan Carles I, i si es perdia, també. I els catalans tampoc vam poder triar entre si volíem que l'estat fos divisible, que el subjecte de la sobirania fos el conjunt dels espanyols, o que la sobirania fos de cadascun dels pobles que l'integraven: espanyols, catalans, bascos... i per tant que aquesta unió fos voluntària i subjecta a l'acceptació futura, com ho és, per exemple, la cessió de una quota de sobirania a la Unió Europea, a on un estat sempre pot decidir abandonar-la i recuperar-la, com el Brexit ho exemplifica.

És a dir, els catalans tenien l'"alternativa" d'acceptar una Espanya indivisible si aprovaven la Constitució, o quedar-se a una Espanya indivisible si la rebutjaven. Podien acceptar que la sobirania residís al conjunt dels espanyols si l'acceptaven, o que residís al conjunt dels espanyols si la rebutjaven, etc. No hi havia alternativa.

En definitiva, els catalans, sobre aquest tema, simplement, no van poder triar. Mai han pogut triar. No és, per tant, una decisió pròpia dels catalans el renunciar a la sobirania, perquè, de fet, i aquí vaig, no se'n pot dir "decisió": és una imposició. Una imposició al 78. Igual que ho va ser al 38. Igual que ho va ser al 31. Igual que ho va ser amb la restauració després de la 1a república, a la mateixa constitució de Cadis, etc. 

Els catalans podem o no acceptar aquesta imposició. I els espanyols poden, per la força o per la persuasió, mantenir-la, però el que intel·lectualment no és pot fer és vestir el que és una imposició com si fos la "nostra" decisió.

Ribagorsa

Submitted by joan on Thu, 10/26/2017 - 10:33

Si no hi quedès res, res tindria sentit...

Un camí ja trescat, dificultats conegudes, èxits i, a la fi, fracasos...

Una mirada condicionada pel ja viscut.

Cicatrius a tornar en ferides obertes?

 

Però encara hi ha caliu... 

Bufant, amb recel, lentament... un foc a avivar...

Amb llenya diferent... Amb esforç, per treure'n la que l'ofega.

 

Sense canviar res, sense canviar molt, sense canviar el poc que pesa molt, tampoc no tindria sentit...

I per sort conec el que cal canviar; no és fàcil, gens, però sé el que és, i sé que, com diu l'Amic, nosaltres decidim. Decidim no canviar, que és una altra manera de dir que decidim viure el que després planyem. I, si ho decidim, està a les nostres mans, en el nostre esforç, dedicar l'energia, molta, si, clar, en viure l'alternativa...

Arribar a viure un alba a Ribagorsa? No depèn només de mi. Ja hi va dependre. Però el camí continua pagant la pena, meni a on meni. És un consol, amarg, pensar que creixem a patacades. Però, jugant amb les paraules, seria una amargura sense consol saber que no podem crèixer.

He fet el petate, he decidit emprendre el camí... No viatjo sol, tinc tres companys, que juguen, riuen, s'esbarallen, ploren i es cansen al meu voltant... Per ells, encara que no en son el motor, el detonant, el meu camí te encara més sentit. També amb ells l'he de fer; de fet, fent-lo amb ells vaig veient si progresso, si me n'ensurto, si no son només paraules...

El nuvolet que no sabia ploure

Submitted by joan on Sun, 08/20/2017 - 19:49

Hi havia una vegada un nuvolet, petit, el més petits dels seus germans, que vivia a on viuen tots els nuvolets, al cel, amb el seu pare, la seva mare i els seus germans grans... Anaven d'aquí cap allà, quan els vents els bufaven... A migdia si bufava el Segarrès, a ponent si bufava el Llevant... A poc a poquet quan bufaven d'esma i com tabalots quan bufaven enfadats!

Als nuvolets els agradava parlar amb les muntanyes, i fer-los pessigolles, per això sempre s'hi enganxen, als cims més alts, allà a on no hi ha arbres, que és a on les muntanyes tenen més pessigolles... També eren molt entremaliats, i tapaven el Sol, que s'enfadava molt amb ells, i mullant algun despistat que sortia de casa sense paraigües! Perquè, sabeu? els nuvolets saben ploure! és la seva feina! Si no ploguessin, no hi hauria aigua als rius, els mars s'assecarien i les plantes es pansirien!

Ah, amics... El nostre nuvolet, però, encara no sabia ploure... Era moooolt petit, i no li havien ensenyat a ploure...

Com que sempre badava, anant d'aquí cap allà, distret, sense fer cas a la seva mare que el cridava "Nuvolet, vine cap aquí! que vindrà una ventada i se t'endurà!" un dia, que s'havia distret darrera del Montseny, buscant cims de muntanyes per fer-los pessigolles, va començar a aixecar-se una ventada molt forta que va empènyer lluny, molt lluny als seus pares i els seus germans!

Ell, com que estava arrecerat a la muntanya, no se'n va adonar fins que les muntanyes no el van avisar: - Nuvolet, corre! afanyat! que aquesta Tramuntanada s'està emportant els teus pares!

El nuvolet va treure el cap per sobre de les muntanyes i, òstres! ja no va veure cap núvol... Aquella ventada tant forta, una tramuntanada mooolt empipada, s'havia emportat els núvols qui sap on! El nuvolet es va espantar molt, però com que la tramuntana ja no bufava no va poder anar gaire lluny... Cridava, i cridava a la seva mare, però ningú no el sentia!

Vaja... el nostre nuvolet s'havia perdut! Mira que sa mare li havia dit molts cops! Ah, però els nens només fan cas dels pares de vegades...

El nuvolet va pensar "Tant se val! Ja els acabaré trobant si el vent m'empeny amunt i avall..." I així va passar dies i més dies... D'aquí cap allà, ara emès pel Gregal, ara pel Garbí... I ell sempre demanava els altres núvols i les muntanyes per la seva família, però sempre que l'havien vista, era feia dies... No hi havia manera de què els vents, que son molt capritxosos, els tornessin a ajuntar... Però el que de veritat feia que el nostre nuvolet estigués moix és que no li havia donat temps a aprendre a ploure! I això és el que els agrada més de fer, als núvols! És la seva feina!

Tothom es mirava el nostre nuvolet amb llàstima... - Pobret, no sap ploure - Deien. I el nostre nuvolet cada cop estava més trist... Ja no volia jugar a fer pessigolles a les muntanyes... Se li havien passat les ganes... I per això es va deixar portar al Sàhara, un desert molt gran a on no hi ha muntanyes, només sorra, i tampoc no hi ha pas gaires núvols... No tenia ganes de trobar-se amb ningú, ni de parlar amb ningú, de lo trist que estava...

Allà, però, al ben mig del desert, de sobte, en aquell mar de sorra, es va trobar un floreta... Era molt bonica. I se'n va fer amic... Li feia ombra, perquè el Sol, al desert, és massa fort. I la floreta li estava molt agraïda, i li explicava que quan era una llavor havia viscut molts dies, anys sencers, al desert, barrejada amb els grans de sorra, empesa pel vent, com si ella també fos un núvol!

Un dia que uns núvols van encertar a passar per allà i van ensopegar a ploure una estoneta, va germinar! I es va fer bonica i eixerida! Però ja no havien passat més núvols, i ella necessitava més aigua, o es marciria... Cada cop li costava més aixecar el cap, i tampoc tenia esma d'aixecar massa les fulles que li feien de braços...

Li va dir al nuvolet: - Em penso que em moriré aviat. No podries ploure una miqueta per a mi? Al nuvolet li sabia molt greu, però li va haver d'explicar, mort de vergonya, i de pena, que no havia aprés a ploure...

La floreta va acotar el cap, però no va dir res... No volia entristir el nuvolet... Era el seu únic amic...

Van passar deu dies més, i la floreta cada cop estava més pansida... A la fi, ja no podia ni aixecar aquell cap tant colorit que tenia... Ni esma per parlar, tenia... El nuvolet estava tant trist! Tenia el cor en un puny i, de sobte, va començar a notar unes pessigolles als ulls... I els ulls se li van humitejar, i va començar a plorar... I, sabeu què? Que plovia! El nuvolet ho va entendre de seguit! Així és com els núvols feien ploure! Plorant! Els dies grisos, quan els núvols estaven tristos i no deixaven passar la llum del sol, ploraven, i feien ploure!

Llavors el nuvolet va estar molt content! I va plorar d'alegria, perquè d'alegria també es pot plorar...

I va veure que la seva floreta començava a reviscolar! Agafava color verd fosc a les fulles, que s'inflaven, esquitxades de les llàgrimes del nuvolet, i els colors del seu cap, dret, es van tornar vius i bonics!

Des d'aquell dia el nuvolet va ser feliç! Només s'entristia quan volia fer ploure! Quan veia, bo com era, que els peixos d'un riu tenien poca aigua, o els sembrats d'un pagès estaven escarrancits... I va viatjar d'aquí cap allà, com els altres núvols, fent amics arreu, però sempre tornava uns quants dies a veure la seva amiga, la floreta saharauí! I li plovia, només per ella, perquè estigués contenta i eixerida!

I vet aquí un gos,
vet aquí un gat,
que aquest conte,
s'ha acabat!

La independència és cosa de cognoms? o de llengua?

Submitted by joan on Mon, 06/26/2017 - 19:43

Amb en Josep hem tingut alguna vegada (avui un altre cop) la conversa
de què la independència és cosa de "cultura", d'arrels, de congnoms, de
llengua... De xarengos i catalufos, de catalans de pota negra o
d'espanyols que (han nascut i/o) viuen a Catalunya...

Ell no ho nega però mostra incredulitat... No repetiré ara els
arguments que usem, però avui m'he compromés a donar-ne un del que
només aventurava els resultats: el grau de participació en el 9N, la
consulta del 2014?/5?. Aquella consulta va ser molt àmplia en
participació (uns 2 milions em penso), i majoritàriament va mobilitzar
el vot indepe. (o com a poc catalanista, o català, si vull ser més
provocador).

La meva hipòtesi afirma que els resultats seran diferents als municipis
a on abunden els cognoms "ez", a on es parla en castellà. En Josep creu
que això de la independència no te un component tant "etnològic", i per
tant els resultats haurien de ser més homogenis.

Dit d'una altra manera, jo afirmo que el fet que Catalunya no tingui
una majoria abassegadora no és per una qüestió d'arguments,
intel·lectual, sinó simplement per una qüestió de inmigració, com al
país basc.

En Josep, per dir-ho d'una altra manera, em diu que el meu argument,
descarnat i provocador (políticament incorrecte), no farà més
independentistes, i jo li responc que els espanyols que viuen a
Catalunya no es faran indepes, tant se val l'argument (parlo
provocadorament).

Bé, doncs aquí teniu les dades... Com podeu comprovar, les diferències
son evidents.

No he posat els percentatges perquè em fa mandra, però, a ull, als
pobles més rurals amb probablement menys immigració espanyola, han
votat al voltant del 60% del cens. En municipis més grans com Barcelona
o amb una població problement més barrejada estan al voltant del 50%
(el segon grup); i finalment en municipis típicament del cinturó
industrial, el cinturó roig, els percentatges de vot cauen al 33 o al
20%!

I vull recordar, pels durs d'enteniment, que amb les dades no vull anar
més enllà del que les dades diuen i reforçar una hipòtesi, que malgrat
em sembla evident, la correcció política no situa al mapa de les
converses: no és qüestió d'arguments econòmics, ni d'idees, etc. Al
final és qüestió de "sentiments", d'identificació amb grups ètnics /
socials / culturals... Un patró comú i que com que encara és viu a
Catalunya, explica això, com altres tantes coses... I si treiem aquest
component del debat, doncs no s'expliquen, per exemple, els mapes
electorals dels darrers 40 anys a Catalunya.

                              9N        cens 2015 (vots tots dividit per percentatge de participació)

Aiguafreda:         1.282        1.943
Arenys de Munt   3.866        6.474
Avinyonet Pen.       756        1.212
Balenyà               1.655        2.772
Berga                  7.718        12.175
Calaf                   1.577        2.321

Argentona           4.936        9.184
Arenys de Mar     5.855        11.288
Barcelona        507.454        1.146.288
Igualada            15.233        28.470
Girona               34.095        64.101

Badalona          49.580        155.815
Badia del V.        2.145        10.526
Barberà              7.446        24.501
Canovelles         2.848        10.290
Cornellà            15.675        61.709

Fonts:
- http://www.participa2014.cat/resultats/dades/ca/escr-mun-08073.html
-
http://resultados.elpais.com/resultats/eleccions/2015/generals/congreso…

Intel·ligència artificial i canvi social?

Submitted by joan on Sat, 04/08/2017 - 11:31

En resposta a aquest article d'un amic: https://directa.cat/actualitat/intelligencia-artificial-canvi-social li he respost això, que volia compartir en aquest blog, ja que no trobo mai el temps d'escriure-hi :-p

Jo no veig molt de recorregut en aquesta línia que proposes, com a via
d'acció, de política...

És incert saber si les coses aniran per on dius, amb una IA cada cop
més autònoma o capaç bellugar-se en les regles econòmiques, però no és
descartable.

Ara bé, el que no veig és a les elits mundials decidint a Davos
canviant de model perquè vegin les orelles a un llop, i més com aquest,
que no deixa de ser una hipòtesi. Però, sobretot, encara menys, optant
per un model (economia del bé comú, etc.) que amb prou feines te
rellevància dins el tub d'assaig voluntarista dels col·lectius
reduïts que hi posen la voluntat de practicar-lo.

Jo veig el capitalisme, l'economia del mercat o, directament,
l'economia, com un seguit de regles "físiques" que governen la gestió
de recursos a la nostra espècie, a priori per satisfer les necessitats
dels individus (i les seves estructures col·lectives)... Una mena de
lleis de la física, que podem alterar, trampejar, etc. però sempre
dins de marcs reduïts que acaben esfondrant-se (monopolis, oligopolis,
aranzels, autarquies, corrupció...). Al final les lleis generals, una
mena de lleis de la termodinàmica a l'economia, acaben imposant-se i
els nostres models es reajusten per adaptar-s'hi, amb les noves
condicions (progrés tecnològic, canvis socials...). I les antigues
estructures (los 5 gremios, terra.es, la bombolla immobiliària, el
comerç americà restringit a Càdis, etc.) passen a la història...

I aquestes lleis de l'economia, que no sabria ara mateix concretar, en
tenen algunes com l'eficiència, seleccionada per la competència, tal i
com ho fa l'eficiència en les espècies biològiques, via selecció
natural. I aquest mecanisme és extraordinàriament poderós, i mentre no
es pugui trencar, mentre es deixi llibertat per la competència, el
grau més alt d'eficiència arrossega a la resta d'actors... Tal com
dius a l'article, una empresa que vulgui ser més respectuosa amb el
medi ambient, es arraconada per una que no ho sigui, etc.

Això es pot trencar eliminant la competència: les empreses espanyoles
treballen en un marc espanyol, amb unes condicions laborals fixades
(pel govern, sota pressió d'un dels actors que pot amenaçar-lo: la
gent, via revolució, cops d'estat...) i totes elles poden donar un mes
de vacances als seus treballadors perquè ni poden fer una altra cosa,
ni els suposa cap desavantatge competitiu: és el marc comú que tenen
establert. Però aquest marc es trenca quan la globalització i el
transport obre el taulell de joc a altres actors, del tercer món, no
sotmesos a les mateixes regles (legislació laboral, etc.)... I llavors,
per molta voluntat, moltes declaracions, molt bonisme, etc. el que
s'acaba imposant son les regles del joc del més competitiu.

Jo per trencar aquesta situació només veig una manera, la unió política
de tota la humanitat. Aquest per a mi és el veritable perill pel
capitalisme incontrolat/autònom... Diria que la tecnologia ha acostat
aquesta fita, via transport i comunicacions, i ara les divisions que
abans hi havia entre països, i abans encara entre regions, ara son més
a nivell continental... És la darrera frontera. Però tampoc és que vegi
un escenari proper d'unió mundial de tots els països (més aviat la
reproducció dels conflictes que abans podien tenir el marc europeu o
asiàtic, però ara amb un marc global), i, a més, el problema energètic,
segons el meu punt de vista, pot suposar un colapse del sistema i un
retorn a estadis anteriors, igual que quan van colapsar altres
sistemes / imperis i fer que els marcs de relació siguin un altre cop
més propers...

Potser, per acabar, destacar un factor que també pot ser transcendent,
i és que el coneixement i la comunicació podria fer que la revolta /
revolució també sorgís a nivell global, identificant-se entre si les
gents comuns dels diferents blocs polítics, talment com va passar a la
revolució francesa.

 

El lamentable servei tècnic de la web del banc de Sabadell

Submitted by joan on Tue, 07/19/2016 - 12:39

Estic convençut que el Banc de sabadell te externalitzat el servei tècnic de la web a alguna consultora informàtica que cobra una calerada. I, si no, que el servei tècnic costa un ull de la cara... Doncs bé, aquest és el lamentable resultat...

Avui a la web del Sabadell li ha donat per no voler fer les liquidacions del model 303 de l'IVA. L'error:

https://www.bancsabadell.com/txbs/IRPFTaxLiquidation.invoke_taxLiquidat…
-  (Operació no realitzada  Z19913)

Quan m'he posat en contacte amb ell amb el telèfon d'atenció tècnica, que potser em costarà un ull de la cara perquè sospito que no és gratuït, el 902323000 (hauria d'haver consultat la web "no números 900": http://www.lineas900.com/banco-sabadell/ ), doncs la resposta del servei tècnic ha sigut confirmar la incidència i prendre'm les dades per avisar-me quan estigués resolta (no cal, ja ho he fet amb Caixa d'Enginyers, que funciona). Fins aquí, tot bé. Una incidència la pot tenir qualsevol.

Llavors he aprofitat per comunicar una incidència que tinc amb el meu navegador Firefox, des de fa més d'un any (SO linux, distro Debian). El navegador queda congelat molta estona tractant de descarregar uns fitxers de javascript que deuen pesar més que la bíblia en vers... Potser és que tinc la catxè a zero per la feina? Ves a saber. La cosa és que la telefonista,d esprés de fer la consulta, em recomana netejar la catxè, que potser la tinc plena. No, que li dic jo, que la tinc desactivada (configurada a zero). Llavors em demana que entri posant la URL, i no fent servir una URL d'alguna sessió anterior... En soc escèptic, pel tipus d'error, però ho faig, amb la mateixa incidència.

I llavors, què dirieu què passa? Aquest servei que costa una millonada, segur, a on deuen treballar unes quantes dotzenes de tècnics a "destajo" i potser mal pagats, però enriute'n del sou del gerent, a través de la telefonista, que consulta amb algú al darrera, em diu que a ells els consta que la web funciona bé amb el Firefox. Punto pelota.

Tot el model en el que es basa la indústria del softwarte, de reportar incidències, fer les comprovacions: quina versió de navegador, de sistema operatiu, quins paràmetres activats, extensions actives, etc. per poder entendre perquè es dona l'error i, si és oportú, corredir-lo, se'n va enlaire amb la salmòdia "a naltros ens funciona bé". Si a una persona li funciona, o encara que en siguin cent, perquè anar a perdre temps en resoldre la incidència d'un altre, un 10 o un 1%?? Millor amagar el cap sota l'ala... però, no era un servei tècnic de suport a la web??

Bueno, quan els sol·licito per quin canal puc obrir una incidència (tiquet), la resposta és que no puc, però que si vull truqui al telèfon d'atenció al client. O sigui, que el servei tècnic encarregat de resoldre incidències informàtiques de la web em deriva al servei genèric per donar informació de qualsevol cosa, com quin caixer tinc més a prop de Quintanar de la Sierra. Bravo.

I, per més inri, quan s'acomiada de mi l'operadora, dient-me que em passa amb l'enquesta de valoració al servei, la trucada es penja i ni enquesta ni punyetes... Com una seda tu... L'Oliu, a més de demanar un Podemos de dretes, podria esmerçar-se una miqueta amb aquests temes (s'ha de dir, però, que el Banc de sabadell, comparat amb el Santander, és un model d'eficiència i flexibilitat).

Per més inri, quan he anat a fer la queixa via web, em surt un missatget dient que m'he passat, que amb 255 caràcters n'hauria de tenir prou (no arriba a dos tweets, tu... que no volen rollo... ). La meva queixa, que he penjat aquí: http://paste.debian.net/783053/ no hi cap... Doncs te, ja faig un post a la web i us l'enllaço i envio via twitter, que avui estic salao i fot pena que una empresa amb els recursos del Banc de Sabadell es permeti aquesta deficiència en el servei... Unes quantes d'aquestes i migro del tot a Caixa d'Enginyers...

 

Petició per traslladar les festes escolars de lliure disposició a dies no lectius

Submitted by joan on Fri, 05/13/2016 - 19:49

No us heu preguntat mai com és que el col·lectiu que al nostre pais te més vacances, o sigui que treballa menys te, a sobre, dos dies de lliure disposició, que fan anar de corcó als pares?

Us parlo dels mestres. Un col·lectiu que mereix tots els meus respectes perquè la seva tasca és una de les més importants per la societat, però que, tenint unes vacances molt superiors a la resta de treballadors, encara disfruten de dos dies, que ens perjudiquen als pares, que sense tenir ni de lluny els mateixos dies de vacances, n'he de dedicar dos a cobrir aquesta prebenda del col·lectiu educatiu.

Hi ha alternatives que no perjudiquin als pares i no suprimeixen la prebenda dels dies de lliure disposició?

Jo proposo aquesta: que les escoles triin com a dies de dlliure disposició dos dies que no siguin lectius. Al juliol, els de final de juny, els de començament de setembre, alguns entre Nadal i Reis, o de la Setmana Santa... Hi ha molts dies a triar, i no perjudicarien al col·lectiu de pares.

Que passa, per contra, quan una escola tanca un dia lectiu? Que per cada mestre que fa vacances, 25 famílies tenim un problema. El podem sol·lucionar demanant un favor als avis, els que en tinguem, o els tinguem a disposició. Els altres, podem demanar un dia de les NOSTRES vacances, que ja no podrem a l'estiu, per exemple. O podem pagar un cangur. 25 problemes per donar un dia de vacances suplementari al col·lectiu que al nostre pais te, amb molta diferència, més vacances (triplicant, grosso modo, les de la resta de treballadors. Un sense sentit.

Que passa si els mestres trien un dia de vacances en dia no lectiu? Res. Els dies no lectius que els mestres no treballen, son aproximadament dos mesos i mig llargs. Si d'aquests restem les vancances de qualsevol treballador, un mes, en queda un mes i mig llarg. Passa res si en comptes de tenir 50 dies MÉS de festa que la resta de mortals en tenen 48?

Resposta a en Marc Ferré, de la CUP de Tarragona, en el seu article "Per què primer Mas?"

Submitted by joan on Thu, 12/03/2015 - 14:16

Avui comentant la jugada política amb uns amics, un d'ells ha enviat per correu un article d'en Marc Ferré, de la CUP de Tarragona. L'he respost entre línies i voldria fer pública la resposta:

> "Per què primer Mas?
>
> Fa un any Artur Mas deia literalment: “Puc encapçalar la llista i
> estic a disposició. Però també la puc tancar. És a dir, puc ser el
> primer o puc ser l’últim. Ja veuen que no hi ha condicions personals
> en el meu plantejament. Hi ha condicions, això sí, de projecte, per
> garantir al màxim possible que Catalunya i el seu poble se’n surtin
> bé. Però no hi ha, i per la meva part sobretot, no hi ha d’haver
> condicions personals prèvies. Són temps de decisions i de suma. No
> temps de condicions personals”.   

De fet, no va anar primer, va anar quart ;-)

>Per què Artur Mas imposa el
>seu
> personalisme a la independència?   

Aquesta pregunta denota la incomprensió del que la fa a la realitat
política. A en Mas no l'imposa el mateix Mas (el seu personalisme),
l'imposa Convergència, el partit majoritari a Junts pel Si, del que Mas
és el seu principal actiu. Demanar que Mas plegui és demanar-li a
Convergència que es suïcidi, i això és un absurd (si vols construir
alguna cosa amb ells)

>En el  debat d’investidura, en el
> torn de rèplica, Artur Mas li retreia a Garcia Albiol que en tres
> setmanes el PP al Congrés Espanyol ja havia incomplert totalment el
> seu programa. Per què Artur Mas i Mas Colell volen que la CUP
> incompleixi totalment el seu programa?   

Totalment?? És que la CUP només te un únic punt al programa? Va home,
va... És obvi que la CUP no pot imposar TOTALMENT el seu programa
perquè:

a) No està disposada a entrar al govern
b) Te 10 diputats, no 62

>Artur Mas diu que 10 diputats
> són minoria i que no es poden imposar a 62. El 2006 s’aprova
> l’Estatut d’Autonomia amb 120 vots favorables dels 135. Per què
> aleshores el Cap de l’oposició que era Artur Mas i que només
> representava 46 diputats va decidir anar a la Moncloa saltant-se
> l’acord parlamentari i pactar amb José Luís Rodriguez Zapatero un
> Estatut a la baixa?   

Això és un argument?? Si Convergència la va cagar al 2004, ara la CUP
l'ha de cagar al 2015??

>Els 72 diputats independentistes del Parlament
> van des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Per què si hi
> ha representació de totes les sensibilitats el president ha de ser de
> la dreta lliberal?  

Perquè 62 dels 72 diputats l'han triat com a candidat. És bastant
evident.

> Aquests dies,  Convergència ha atacat a la CUP
> dient que comptava amb el suport de l’unionisme. Però, qui té
> actualment pactes amb forces unionistes en diverses institucions i
> que no són precisament menors?   

Si, clar... Convergència és aliada del PP... tothom ho sap, això...
Quin nivelon d'arguments...

>El 19 de desembre de 2012 Artur Mas i
> Oriol Junqueras signaven l’acord de govern perquè Mas fos investit
> president a canvi d’impulsar l’Agència Tributària Catalana, fer una
> banca pública, un pla de xoc contra la pobresa i l’emergència social,
> una llei catalana de funció pública... el que anomenaren “estructures
> d’estat”. Per què si en tres anys Mas no ha fet res ens hem de creure
> que ho farà ara en 10 o 18 mesos?   

I si no creuen que Mas ho faci, perquè creuen que la Neus Muntè, o
qualsevol altre convergent, ho farà? Per què no veten a qualsevol
convergent? I, ja posats, perquè no expliquen com tiren endavant el
procés descartant Convergència? I, ja posats, per què no expliquen
perquè durant aquests 3 anys han participat al procés, de la ma de
convergents i republicans?

>Artur Mas ha estat secretari
> general de CDC i des del 2012 n’és president. Ara trobem, sí, amb
> guerra bruta, un partit assetjat per massa presumptes i massa
> reconeguts casos de corrupció. Podem tenir un personatge que sigui
> còmplice o no sàpiga què passa a casa seva com a president de la
> Generalitat? El 2001 Artur Mas era nomenat pel corrupte Jordi Pujol
> conseller en cap i successor d’”el president” quan aquest es retirés.
> Podem tenir com a president una persona que ha estat massa vinculada
> a la Catalunya autonomista i pactista amb la dreta espanyola com la
> Generalitat  de Pujol?   

Això no ho decideix la CUP ni la premsa, ho decideixen els votants. I
els votants, sabent tot això, han votat Junts pel Si, a on hi ha la
corrupta convergència i en Mas. L'altra alternativa indepe ha tingut 10
escons.

>Les eleccions del 27S es van plantejar com a
> plebiscitàries perquè l’Estat espanyol negava la possibilitat de fer
> un referèndum. Es va parlar de la llista de la societat civil a la
> qual la CUP s’hauria sumat, però CDC de seguida la va descartar i va
> optar per una llista feta amb “polítics professionals” i societat
> civil per tenir-hi protagonisme, i va amenaçar que si no es feia així
> el president no convocava les eleccions. Qui és, doncs, el
> xantatgista?   

És més lògic imposar les condicions amb 40 diputats que amb 3. O amb 62
que amb 10... Si no, seria el món al revés.

>A les eleccions del 27S els vots independentistes van
> sumar el 47,7% del total. Van faltar quasi un 3% de vots afirmatius.
> Sí, el 3%! Es poden sumar el 3% de vots sense eliminar l’altre 3%?  

I es poden sumar deixant de banda els votants convergents? És un acudit?

> Els pro Mas argumenten que Mas és un actiu, que és el líder que ens
> ha portat fins aquí, que el procés l’aguanta ell... Per què, doncs,
> anava de número 4 a la llista de Junts pel Sí?  

Això cal respondre-ho? I el color dels calçotets del Mas també? És un
argument seriós???

> El juliol,  Artur Mas deia que les eleccions del 27S eren per la
> independència i no per escollir un president. Per què ara volen
> primer al Mas i després ja veurem,  quan 2 milions de persones vam
> expressar amb el vot que volíem la independència ja.  

Ningú parla de un "ja veurem". No es poden posar, en boca dels altres,
el que un voldria que els altres diguessin, és poc rigorós.

En resum, si aquest és el nivell argumental d'alguns militants de la
CUP, apaga, y vámonos

Joan Cervan, militant. I votant de la CUP ;-)

>
> Marc Ferré
>
> Militant CUP Tarragona"