Independència?

Enviat per joan el dc., 14/07/2010 - 11:29

Si demà aconseguissim exercir el dret d'autodeterminació (no esperem a què ens el reconeguin graciosament, això no passarà, cal lluitar-lo, aquest dret que tenim com a poble) jo votaria que si. Que vull que el meu pais, Catalunya, sigui un estat independent.

Però això no significa que rebutgi tot el que ve d'Espanya. O que senti a Espanya i als espanyols com a extrangers... No ho son.

No ho son perquè la seva cultura no és extranya per a nosaltres. De fet, en part també és la nostra cultura. Per gust i/o per la força, però aquesta és la realitat.

I no ho son perquè molts de nosaltres tenim pares o avis espanyols.

I tampoc ho son perquè una part important dels catalans son, de fet, espanyols que viuen a Catalunya.

M'agrada imaginar-me als espanyols com a "cosins"... Son part de la família, no son extranys, com ho poden ser els anglesos, els russos o els xinesos, però tampoc son germans, com ho som els que parlem la mateixa llengua, els que usem les mateixes cançons de bressol per fer adormir als nostres fills, visquem a Barcelona, a Tarragona o Alcoi, a Prada de Conflent, a la Fresneda, a Andorra o a l'Alguer...

La idea d'Espanya com a estat federal o, millor, confederal, m'agrada més que la de Catalunya com a estat independent. Però te dos problemes insalvables:

  1. Perpetuaria la separació amb els rossellonesos, els algueresos, els andorrans i, probablement, amb els aragonesos i valencians de parla catalana. Això, però, probablement també passaria amb una Catalunya independent, encara que el referent tindria més "força".
  2. Els espanyols mai tindran la autopercepció d'un estat plurinacional.

Pensar que la mentalitat espanyola pot trescar ves el federalisme o confederalisme, o dit en altres paraules, cap a un estat descentralitzat simètric, a on no hi hagi una llengua o cultura per sobre de les altres, etc. és sommiar truites. És tant o més costós que lluitar per la independència, així que, ja posats, tirem pel dret!

Potser és una llàstima, segurament, però la vida és així... La paradoxa del poble espanyol és que en el seu afany uniformitzador i de preponderància mesetària, han aconseguit la desafecció de tots els pobles "germans": els països sudamericans, centroamericans, Cuba... I ara, amb la lliçò sense aprendre, posen en risc, un cop més, Catalunya i/o el Pais Basc. No tenen remei...

Estic d'acord. L'indepenència és la solució.

Sembla que "el problema" vist des de fora està molt més clar:
http://www.iltoscano.org/spagna-campione-del-mondo-grazie-alla-catalogna
I això em recorda també un llibre que vaig llegir fa temps que es diu "Catalunya vista per un alemany", del Til Stegmann, on explica com i havien amagat la identitat nacional de Catalunya. Molt recomanable.

ciber-besets independents ||*||

Hi ha qui diria que la identitat cultural catalana és una construcció burgesa que no té més de 100 anys, i que es basa en la idealització romàntica de la pagesia menestral catalana com a model identitari, i alhora, com a model econòmic petit burgès, i com a model social i ideològic conservador-tradicionalista. Que la burgesia, mentre transformava Catalunya i es carregava l'antic règim estamentari, s'apoderava d'uns símbols politilitzats i d'uns costums folkloritzats i els convertia en instrument reivindicatiu per legitimar el seu poder i domini.
I tot això és cert, però això mateix també val per la identitat espanyols, francesa, anglesa, etc. Aleshores, perquè fer cas d'uns i no d'uns altres? O dit d'una altra manera, perquè hem de rebutjar "l'invent" de Catalunya i admetre l'"invent" d'Espanya. La raó, és fonamentalment la lluita de classes, que per fets consumats, és de tipus supracatalà. El plantejament és que actualment el referent econòmic i polític, el subjecte d'explotació per a la classe treballadora és gairebé el mateix a Catalunya que per a la resta d'Espanya. Catalunya té la majoria d'empreses i la majoria del teixit econòmic articultat a Espanya. Així doncs, la lluita de classes que es dóna i que cal reforçar és d'àmbit espanyol. Si es trenca la unitat espanyola, es debilita la lluita de classes, ja que sindicats i organitzacions polítiques que articulen la lluita obrera queden esquinçades, i el poder obrer queda mermat. L'exemple més paradigmàtic el trobem al País Basc, on això ja està passant (els sindicats abertzales, encara que alguns siguin propers a la dreta basca aplegada en el PNB, lluiten junts, però de forma separada a com ho fan la resta de treballadors espanyols).
Així doncs, la unitat espanyola, des d'un punt de vista de classe, és estratègica pels treballadors ja que viuen (malauradament) una realitat d'explotació comuna, i per tant, la resposta també cal que es doni de la mateixa manera.
Però clar, la unitat espanyola només ha de ser això, un projecte d'emancipació de la classe treballadora, i no pas una idealització burgesa de la identitat i raça espanyola. I és per això que cal destruir aquesta cataplasma al·lienant que és l'Espanya actual i transforma-la en un estat modern, republicà, i confederal.
No som una nació, ni res de totes aquestes històries burgeses. Som una classe treballadora que necessita alliberar-se de l'explotació d'una classe capitalista que controla i ideologitza de forma alienadora i interclassista per poder perpetuar la seva posició dominant.
Certament tenim una llengua pròpia, i uns costums propis, i fins i tot un tarannà propi. I és pèr això que té sentit un govern propi, federal en la transició cap a una economia socialista, on els treballadors acabin per apoderar-se dels mitjans de producció comuns d'Espanya. Més enllà d'això, es dibuixaria un estat confederal europeu, i al final un estat confederal mundial. És a dir, cap nació, cap estructura immanent, eterna, estàtica, idealitzadora de valors i costums que no sigui la veu del poble i dels seus estaments democràtics.
Sí, sí, però si declarem la independència no podem fer el mateix també?
No ho sé, Cuba, Corea de Nord, Vietnam ho van fer així i són els que més temps han durat. També sé que ens quedarem descansats... unes hores, fins que ens adonem (com diu l'Iniesta) de "la que hem liat"!
Tot això ho explico perquè no penseu que els partits catalans de l'esquerra anticapitalsita que no demanen la independència siguin espanyolistes o nacionalitstes espanyols. Són partits que pensen en Espanya com una millor estratègia de lluita per l'emancipació de la classe treballadora. Però no defensen cap valor del l'ideari nacionalista espanyol ni català.

Tot això és molt bucòlic, i de veritat que ho subscriuria si fos mínimament possible, però la naturalesa humana és com és i, en tots els casos en què la visió que proposes s'ha dut a la pràctica durant el segle XX, la cosa ha acabat amb uns quants poderosos aferrats al poder i oprimint el poble que, precisament, ha ajudat a enderrocar l'antic règim i a posar-los a ells al capdamunt. Alguns règims han estat (i són encara) més durs, i altres més tous, però en definitiva dictadures, i no precisament del proletariat.