Política

Hi ha crisi, el món s'enfonsa, etc. etc. però de moment, al nostre pais, els que la pateixen de manera severa i desesperada son els aturats... Ells son els que no poden pagar el lloguer / hipoteca, els que no poden donar de menjar als fills, etc. Els altres, els que conservem la feina, podem patir-la de manera més difosa, menys urgent: amb la minva dels serveis públics de sanitat, per exemple...

Centre'm-nos, doncs, en l'atur, la principal urgència per a 5 milions d'espanyols, a dia d'avui...

Els partits hegemònics, i també els minoritaris, per fer-hi front, proposen la reactivació econòmica, i varien l'accent segons si tenen receptes més neolliberals o més keynesianes, però, en definitiva, aborden un problema del present amb sol·lucions que, com a molt, son del mig termini. Deixant de banda quines son les mesures estructurals (mig - llarg termini) que caldria prendre, el que és obvi és que cal actuar a CURT termini... La renda de 400€ era una mesura en aquesta línia, tot i que només servia de pal·liatiu molt relatiu (qui pot viure, amb 400€?). De totes formes, era una mesura positiva, que ara està parcialment abolida, perquè no hi ha calers a la caixa (bueno, en continua havent per pagar km d'AVEs , la compra d'armament, l'ajuda pública als bancs).

La Rahola s'ha despenjat, as usual, amb un article a on critica la decisió de la ministra d'afers exteriors de donar, per reciprocitat, el dret a vot dels immigrants marroquís a les eleccions municipals.

I en la justificació del seu article peca del mateix que molts "opinadors" del Sistema, que s'omplen la boca amb la paraula democràcia, però només consideren democràcia el sistema a on poden guanyar opcions que consideren legítimes. Podriem batejar-ho, si no ho està ja, com a "democràcia tutelada". És el mateix concepte de democràcia que acostuma a tenir la dreta, que trenca les regles quan la democràcia li surt rana (Espanya 1936, Xile 1973, Algèria 1991, Veneçuela 2002 i tants altres). El mateix concepte de democràcia que tenen tots aquests opinadors que cansinament critiquen el "règim" de Chàvez a Veneçuela (que és resultat de procesos democràtics impecables i exemplars, com així ratifiquen els observadors internacionals) i només critiquen amb la boca petita, molt petita, o directament lloen com una claca de lloques, a governs "amics" com els del EEUU, a on la democràcia està sotmesa a prohibicions (comunistes) i al servei dels grans capitals que son els únics que poden competir mediàticament..

En l'entrevista al Galeano, que ja vaig citar en un altre escrit, vaig tenir la sensació que sintonitzava amb moltes de les coses que dèia, sobre els eterns optimistes, sobre els intel·lectuals i sobre la seva visió del món, des d'un òptica d'esquerres que compartim... Hi ha una cosa, però, en la que no vaig estar-hi d'acord, i és en la criminalització de les agències de rating, aquestes que serveixen per valorar els riscos de què, per exemple, un pais no pugui pagar el seu deute, etc.

Si entréssim a discutir la pecata minuta se li podrien trobar moltes voltes, però en definitiva seria parlar de pecata minuta, de tecnicismes econòmics o del tinglado que tenen muntat per fer funcionar el sistema especulatiu/econòmic per repartir-se el pastís...

Però fer el que va fer en Galeano: culpabilitzar a les agències de rating de part dels mals que patim és, al meu entendre, matar al missatger, que porta males notícies, però amb això el que fem es desviar l'atenció de les causes reals dels nostres mals...

Les agències de rating, per exemple, i simplificant, si observen que els ingressos de les administracions d'un estat son de 100, i que aquest estat gasta 160, o sigui que te un dèficit del 60%, donen l'alerta... I com a conseqüència d'aquesta situació d'insolvència, els "inversors"/prestamistes que l'estat en qüestió necessita per poder cobrir els 60 que no te, però gasta, li encareixen aquest préstec, li cobren més interessos a l'estat...

Acabo de sentir al Galeano dir que Goya ja deia que "la raó genera monstres", en el sentit que el raonament, el pensament, sense el complement dels sentiments, pots ser molt perniciosa... Per a mostra els Plans Quinquenals, el Gran pas endevant, el nazisme, els totalitarismes que sota el paraigües marxista han fet barbaritats, com els jemers rojos, etc.

Jo també hi desconfio, dels caps sense cos...

M'ha agradat l'article de l'Alzamora... Fa uns dies comentava amb uns amics que els portaveus de l'esquerra light d'ICV que, com diu l'article d'una altra manera, no tenen durícies a les mans ni mal d'esquena, com la gent que de forma natural forma part del seu electoral, sinó més aviat les mans molt fines i les ulleres de pasta "guai" han de gesticular per provar de fer-se sentir... Potser a IU encara trobaríem alguns, tampoc tants, amb durícies, com en Cayo Lara, i potser per això quan aquest parla no li cal esganyitar-se com a l'Herrera o el Romeva, perquè quan es parla amb l'experiència d'haver vinclat l'esquena, es parla amb menys complexes amb els que han de suar la cansalada cada dia...

Suposo que és un paperot pels pobres eco-pijos, el provar de fer-se entendre amb una gent que no entén el seu llenguatge i que, malgrat els llibres llegits de menos, tenen, com acostuma la gent d'a peu, per l'experiència dels desenganys, aquella saviesa popular que els fa recelar dels polítics de somriure postís, mitjons fins o ulleres de pasta...

Com pretenen els polítics professionals, que no han fet una altra cosa a la vida que viure d'aquest cuento, que no fan fàstics a les regalies de la vida, que troben perfumades les clavegueres morals i materials per les que es passegen i que els paguen l'hipoteca i els garanteixen la pensió, que la gent que hem de treballar en un ofici per viure, que fem dissabte i ens netegem el water amb les nostres mans, que fem cua a les llistes d'espera dels hospitals i no tenim cap company d'escola o de partit per ajudar-nos a trobar dreceres... Com pretenen que els entenguem...

No, no parlem el mateix llenguage, no patim les mateixes misèries... Tampoc ens cal amagar-les com a ells...

Però també ho diu la saviesa popular, en aquest cas de la meva àvia: les cabres, pels seus pecats, tenen els genolls pelats... Gesticuleu, doncs, que amb sort no us adonareu del menyspreu que provoqueu...

Us adjunto un article que potser us pot interessar... Parla del "desenvolupament sostenible", la conservació de la Natura, el capitalisme, etc. Te estructura científica i està fet per un investigador del Institut Botànic de Barcelona.

(aquest escrit vindria a ser la resposta del NAS núm. 97, de setembre de 2010, de Cardedeu)

Com que hi ha "periodistes" que son capaços de fer una editorial combativa contra els "trolls" de la llista de correu (no passa res de més important, al municipi? ;-)  ) a on fins i tot escriuen un manual pràctic del que "cal fer" (com si la gent no sapiguès que fer o deixar de fer amb els missatges que interessen o no interessen), voldria fer una "contra".

Des d'aquesta llista, algun etiquetat com a Troll per la "periodista" ha debatut / polemitzat en temes com el de Genís Carbó, la xenofòbia, la "suposada" candidatura indepe-ecologista, etc. Temes que, independentment de les maneres, tenien rellevància més que sobrada per tractar-se des d'un periodisme que hauria de ser crític amb la realitat (per l'autobombo ja tenim els pamflets dels grups polítics i l'òrgan de difusió institucional de "La Vila", no?)

Doncs la realitat és que, per exemple, la polèmica al voltant d'en Genís Carbó va ser tractada de forma asèptica a l'editorial del NAS 88, com si el fet que en Genís fos un alt càrrec DE CONFIANÇA de l'equip de govern fos una "casualitat" (aquesta paraula s'usa textualment). I a la pàg. 11 del NAS 89, amb molta més informació publicada per Internet, etc., i a on se'l titlla, des de l'editorial, de "bona persona" segons una suposada "molta gent", a sobre s'acusa a l'oposició i als "demagogs" de desinformadors. Un altre cop, res fa intuir ni una engruna de responsabilitat en el consistori que va fer CONFIANÇA a un presumpte xoriço.

Si demà aconseguissim exercir el dret d'autodeterminació (no esperem a què ens el reconeguin graciosament, això no passarà, cal lluitar-lo, aquest dret que tenim com a poble) jo votaria que si. Que vull que el meu pais, Catalunya, sigui un estat independent.

Però això no significa que rebutgi tot el que ve d'Espanya. O que senti a Espanya i als espanyols com a extrangers... No ho son.

No ho son perquè la seva cultura no és extranya per a nosaltres. De fet, en part també és la nostra cultura. Per gust i/o per la força, però aquesta és la realitat.

I no ho son perquè molts de nosaltres tenim pares o avis espanyols.

I tampoc ho son perquè una part important dels catalans son, de fet, espanyols que viuen a Catalunya.

M'agrada imaginar-me als espanyols com a "cosins"... Son part de la família, no son extranys, com ho poden ser els anglesos, els russos o els xinesos, però tampoc son germans, com ho som els que parlem la mateixa llengua, els que usem les mateixes cançons de bressol per fer adormir als nostres fills, visquem a Barcelona, a Tarragona o Alcoi, a Prada de Conflent, a la Fresneda, a Andorra o a l'Alguer...

La idea d'Espanya com a estat federal o, millor, confederal, m'agrada més que la de Catalunya com a estat independent. Però te dos problemes insalvables:

En el último sondeo electoral del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Cataluña el voto en blanco era el tercero en intención directa, con un 7,2%, detrás de los dos partidos de la alternancia "democrática" catalana, CiU (25%) y del PSC (17,5%).

Habitualmente el voto en blanco se analiza en los medios de comunicación del Sistema, al igual que la abstención, como el desencanto, desafección, etc. de los ciudadanos con sus representantes "democráticos".

Por otro lado en la izquierda transformadora solo nos acostumbramos a fijar en "nuestros" resultados electorales, que en nuestro pais es menester hacerlo con la ayuda de una lupa ;-)

Pero la tesis del que firma este artículo és que voto en blanco es también una muestra de la intención de voto futura a los partidos de los extremos del abanico político. O, mejor dicho, por superar el análisis electoralista, que en general no me interesa por no ir a lo substancial, el voto en blanco es un indicador del futuro apoyo social de las ideologías de extrema izquierda (y derecha).