Ribagorsa

Enviat per joan el dj., 26/10/2017 - 10:33

Si no hi quedès res, res tindria sentit...

Un camí ja trescat, dificultats conegudes, èxits i, a la fi, fracasos...

Una mirada condicionada pel ja viscut.

Cicatrius a tornar en ferides obertes?

 

Però encara hi ha caliu... 

Bufant, amb recel, lentament... un foc a avivar...

Amb llenya diferent... Amb esforç, per treure'n la que l'ofega.

 

Sense canviar res, sense canviar molt, sense canviar el poc que pesa molt, tampoc no tindria sentit...

I per sort conec el que cal canviar; no és fàcil, gens, però sé el que és, i sé que, com diu l'Amic, nosaltres decidim. Decidim no canviar, que és una altra manera de dir que decidim viure el que després planyem. I, si ho decidim, està a les nostres mans, en el nostre esforç, dedicar l'energia, molta, si, clar, en viure l'alternativa...

Arribar a viure un alba a Ribagorsa? No depèn només de mi. Ja hi va dependre. Però el camí continua pagant la pena, meni a on meni. És un consol, amarg, pensar que creixem a patacades. Però, jugant amb les paraules, seria una amargura sense consol saber que no podem crèixer.

He fet el petate, he decidit emprendre el camí... No viatjo sol, tinc tres companys, que juguen, riuen, s'esbarallen, ploren i es cansen al meu voltant... Per ells, encara que no en son el motor, el detonant, el meu camí te encara més sentit. També amb ells l'he de fer; de fet, fent-lo amb ells vaig veient si progresso, si me n'ensurto, si no son només paraules...

El nuvolet que no sabia ploure

Enviat per joan el dg., 20/08/2017 - 19:49

Hi havia una vegada un nuvolet, petit, el més petits dels seus germans, que vivia a on viuen tots els nuvolets, al cel, amb el seu pare, la seva mare i els seus germans grans... Anaven d'aquí cap allà, quan els vents els bufaven... A migdia si bufava el Segarrès, a ponent si bufava el Llevant... A poc a poquet quan bufaven d'esma i com tabalots quan bufaven enfadats!

Als nuvolets els agradava parlar amb les muntanyes, i fer-los pessigolles, per això sempre s'hi enganxen, als cims més alts, allà a on no hi ha arbres, que és a on les muntanyes tenen més pessigolles... També eren molt entremaliats, i tapaven el Sol, que s'enfadava molt amb ells, i mullant algun despistat que sortia de casa sense paraigües! Perquè, sabeu? els nuvolets saben ploure! és la seva feina! Si no ploguessin, no hi hauria aigua als rius, els mars s'assecarien i les plantes es pansirien!

Ah, amics... El nostre nuvolet, però, encara no sabia ploure... Era moooolt petit, i no li havien ensenyat a ploure...

Com que sempre badava, anant d'aquí cap allà, distret, sense fer cas a la seva mare que el cridava "Nuvolet, vine cap aquí! que vindrà una ventada i se t'endurà!" un dia, que s'havia distret darrera del Montseny, buscant cims de muntanyes per fer-los pessigolles, va començar a aixecar-se una ventada molt forta que va empènyer lluny, molt lluny als seus pares i els seus germans!

Ell, com que estava arrecerat a la muntanya, no se'n va adonar fins que les muntanyes no el van avisar: - Nuvolet, corre! afanyat! que aquesta Tramuntanada s'està emportant els teus pares!

El nuvolet va treure el cap per sobre de les muntanyes i, òstres! ja no va veure cap núvol... Aquella ventada tant forta, una tramuntanada mooolt empipada, s'havia emportat els núvols qui sap on! El nuvolet es va espantar molt, però com que la tramuntana ja no bufava no va poder anar gaire lluny... Cridava, i cridava a la seva mare, però ningú no el sentia!

Vaja... el nostre nuvolet s'havia perdut! Mira que sa mare li havia dit molts cops! Ah, però els nens només fan cas dels pares de vegades...

El nuvolet va pensar "Tant se val! Ja els acabaré trobant si el vent m'empeny amunt i avall..." I així va passar dies i més dies... D'aquí cap allà, ara emès pel Gregal, ara pel Garbí... I ell sempre demanava els altres núvols i les muntanyes per la seva família, però sempre que l'havien vista, era feia dies... No hi havia manera de què els vents, que son molt capritxosos, els tornessin a ajuntar... Però el que de veritat feia que el nostre nuvolet estigués moix és que no li havia donat temps a aprendre a ploure! I això és el que els agrada més de fer, als núvols! És la seva feina!

Tothom es mirava el nostre nuvolet amb llàstima... - Pobret, no sap ploure - Deien. I el nostre nuvolet cada cop estava més trist... Ja no volia jugar a fer pessigolles a les muntanyes... Se li havien passat les ganes... I per això es va deixar portar al Sàhara, un desert molt gran a on no hi ha muntanyes, només sorra, i tampoc no hi ha pas gaires núvols... No tenia ganes de trobar-se amb ningú, ni de parlar amb ningú, de lo trist que estava...

Allà, però, al ben mig del desert, de sobte, en aquell mar de sorra, es va trobar un floreta... Era molt bonica. I se'n va fer amic... Li feia ombra, perquè el Sol, al desert, és massa fort. I la floreta li estava molt agraïda, i li explicava que quan era una llavor havia viscut molts dies, anys sencers, al desert, barrejada amb els grans de sorra, empesa pel vent, com si ella també fos un núvol!

Un dia que uns núvols van encertar a passar per allà i van ensopegar a ploure una estoneta, va germinar! I es va fer bonica i eixerida! Però ja no havien passat més núvols, i ella necessitava més aigua, o es marciria... Cada cop li costava més aixecar el cap, i tampoc tenia esma d'aixecar massa les fulles que li feien de braços...

Li va dir al nuvolet: - Em penso que em moriré aviat. No podries ploure una miqueta per a mi? Al nuvolet li sabia molt greu, però li va haver d'explicar, mort de vergonya, i de pena, que no havia aprés a ploure...

La floreta va acotar el cap, però no va dir res... No volia entristir el nuvolet... Era el seu únic amic...

Van passar deu dies més, i la floreta cada cop estava més pansida... A la fi, ja no podia ni aixecar aquell cap tant colorit que tenia... Ni esma per parlar, tenia... El nuvolet estava tant trist! Tenia el cor en un puny i, de sobte, va començar a notar unes pessigolles als ulls... I els ulls se li van humitejar, i va començar a plorar... I, sabeu què? Que plovia! El nuvolet ho va entendre de seguit! Així és com els núvols feien ploure! Plorant! Els dies grisos, quan els núvols estaven tristos i no deixaven passar la llum del sol, ploraven, i feien ploure!

Llavors el nuvolet va estar molt content! I va plorar d'alegria, perquè d'alegria també es pot plorar...

I va veure que la seva floreta començava a reviscolar! Agafava color verd fosc a les fulles, que s'inflaven, esquitxades de les llàgrimes del nuvolet, i els colors del seu cap, dret, es van tornar vius i bonics!

Des d'aquell dia el nuvolet va ser feliç! Només s'entristia quan volia fer ploure! Quan veia, bo com era, que els peixos d'un riu tenien poca aigua, o els sembrats d'un pagès estaven escarrancits... I va viatjar d'aquí cap allà, com els altres núvols, fent amics arreu, però sempre tornava uns quants dies a veure la seva amiga, la floreta saharauí! I li plovia, només per ella, perquè estigués contenta i eixerida!

I vet aquí un gos,
vet aquí un gat,
que aquest conte,
s'ha acabat!

La independència és cosa de cognoms? o de llengua?

Enviat per joan el dl., 26/06/2017 - 19:43

Amb en Josep hem tingut alguna vegada (avui un altre cop) la conversa
de què la independència és cosa de "cultura", d'arrels, de congnoms, de
llengua... De xarengos i catalufos, de catalans de pota negra o
d'espanyols que (han nascut i/o) viuen a Catalunya...

Ell no ho nega però mostra incredulitat... No repetiré ara els
arguments que usem, però avui m'he compromés a donar-ne un del que
només aventurava els resultats: el grau de participació en el 9N, la
consulta del 2014?/5?. Aquella consulta va ser molt àmplia en
participació (uns 2 milions em penso), i majoritàriament va mobilitzar
el vot indepe. (o com a poc catalanista, o català, si vull ser més
provocador).

La meva hipòtesi afirma que els resultats seran diferents als municipis
a on abunden els cognoms "ez", a on es parla en castellà. En Josep creu
que això de la independència no te un component tant "etnològic", i per
tant els resultats haurien de ser més homogenis.

Dit d'una altra manera, jo afirmo que el fet que Catalunya no tingui
una majoria abassegadora no és per una qüestió d'arguments,
intel·lectual, sinó simplement per una qüestió de inmigració, com al
país basc.

En Josep, per dir-ho d'una altra manera, em diu que el meu argument,
descarnat i provocador (políticament incorrecte), no farà més
independentistes, i jo li responc que els espanyols que viuen a
Catalunya no es faran indepes, tant se val l'argument (parlo
provocadorament).

Bé, doncs aquí teniu les dades... Com podeu comprovar, les diferències
son evidents.

No he posat els percentatges perquè em fa mandra, però, a ull, als
pobles més rurals amb probablement menys immigració espanyola, han
votat al voltant del 60% del cens. En municipis més grans com Barcelona
o amb una població problement més barrejada estan al voltant del 50%
(el segon grup); i finalment en municipis típicament del cinturó
industrial, el cinturó roig, els percentatges de vot cauen al 33 o al
20%!

I vull recordar, pels durs d'enteniment, que amb les dades no vull anar
més enllà del que les dades diuen i reforçar una hipòtesi, que malgrat
em sembla evident, la correcció política no situa al mapa de les
converses: no és qüestió d'arguments econòmics, ni d'idees, etc. Al
final és qüestió de "sentiments", d'identificació amb grups ètnics /
socials / culturals... Un patró comú i que com que encara és viu a
Catalunya, explica això, com altres tantes coses... I si treiem aquest
component del debat, doncs no s'expliquen, per exemple, els mapes
electorals dels darrers 40 anys a Catalunya.

                              9N        cens 2015 (vots tots dividit per percentatge de participació)

Aiguafreda:         1.282        1.943
Arenys de Munt   3.866        6.474
Avinyonet Pen.       756        1.212
Balenyà               1.655        2.772
Berga                  7.718        12.175
Calaf                   1.577        2.321

Argentona           4.936        9.184
Arenys de Mar     5.855        11.288
Barcelona        507.454        1.146.288
Igualada            15.233        28.470
Girona               34.095        64.101

Badalona          49.580        155.815
Badia del V.        2.145        10.526
Barberà              7.446        24.501
Canovelles         2.848        10.290
Cornellà            15.675        61.709

Fonts:
- http://www.participa2014.cat/resultats/dades/ca/escr-mun-08073.html
-
http://resultados.elpais.com/resultats/eleccions/2015/generals/congreso…

Intel·ligència artificial i canvi social?

Enviat per joan el ds., 08/04/2017 - 11:31

En resposta a aquest article d'un amic: https://directa.cat/actualitat/intelligencia-artificial-canvi-social li he respost això, que volia compartir en aquest blog, ja que no trobo mai el temps d'escriure-hi :-p

Jo no veig molt de recorregut en aquesta línia que proposes, com a via
d'acció, de política...

És incert saber si les coses aniran per on dius, amb una IA cada cop
més autònoma o capaç bellugar-se en les regles econòmiques, però no és
descartable.

Ara bé, el que no veig és a les elits mundials decidint a Davos
canviant de model perquè vegin les orelles a un llop, i més com aquest,
que no deixa de ser una hipòtesi. Però, sobretot, encara menys, optant
per un model (economia del bé comú, etc.) que amb prou feines te
rellevància dins el tub d'assaig voluntarista dels col·lectius
reduïts que hi posen la voluntat de practicar-lo.

Jo veig el capitalisme, l'economia del mercat o, directament,
l'economia, com un seguit de regles "físiques" que governen la gestió
de recursos a la nostra espècie, a priori per satisfer les necessitats
dels individus (i les seves estructures col·lectives)... Una mena de
lleis de la física, que podem alterar, trampejar, etc. però sempre
dins de marcs reduïts que acaben esfondrant-se (monopolis, oligopolis,
aranzels, autarquies, corrupció...). Al final les lleis generals, una
mena de lleis de la termodinàmica a l'economia, acaben imposant-se i
els nostres models es reajusten per adaptar-s'hi, amb les noves
condicions (progrés tecnològic, canvis socials...). I les antigues
estructures (los 5 gremios, terra.es, la bombolla immobiliària, el
comerç americà restringit a Càdis, etc.) passen a la història...

I aquestes lleis de l'economia, que no sabria ara mateix concretar, en
tenen algunes com l'eficiència, seleccionada per la competència, tal i
com ho fa l'eficiència en les espècies biològiques, via selecció
natural. I aquest mecanisme és extraordinàriament poderós, i mentre no
es pugui trencar, mentre es deixi llibertat per la competència, el
grau més alt d'eficiència arrossega a la resta d'actors... Tal com
dius a l'article, una empresa que vulgui ser més respectuosa amb el
medi ambient, es arraconada per una que no ho sigui, etc.

Això es pot trencar eliminant la competència: les empreses espanyoles
treballen en un marc espanyol, amb unes condicions laborals fixades
(pel govern, sota pressió d'un dels actors que pot amenaçar-lo: la
gent, via revolució, cops d'estat...) i totes elles poden donar un mes
de vacances als seus treballadors perquè ni poden fer una altra cosa,
ni els suposa cap desavantatge competitiu: és el marc comú que tenen
establert. Però aquest marc es trenca quan la globalització i el
transport obre el taulell de joc a altres actors, del tercer món, no
sotmesos a les mateixes regles (legislació laboral, etc.)... I llavors,
per molta voluntat, moltes declaracions, molt bonisme, etc. el que
s'acaba imposant son les regles del joc del més competitiu.

Jo per trencar aquesta situació només veig una manera, la unió política
de tota la humanitat. Aquest per a mi és el veritable perill pel
capitalisme incontrolat/autònom... Diria que la tecnologia ha acostat
aquesta fita, via transport i comunicacions, i ara les divisions que
abans hi havia entre països, i abans encara entre regions, ara son més
a nivell continental... És la darrera frontera. Però tampoc és que vegi
un escenari proper d'unió mundial de tots els països (més aviat la
reproducció dels conflictes que abans podien tenir el marc europeu o
asiàtic, però ara amb un marc global), i, a més, el problema energètic,
segons el meu punt de vista, pot suposar un colapse del sistema i un
retorn a estadis anteriors, igual que quan van colapsar altres
sistemes / imperis i fer que els marcs de relació siguin un altre cop
més propers...

Potser, per acabar, destacar un factor que també pot ser transcendent,
i és que el coneixement i la comunicació podria fer que la revolta /
revolució també sorgís a nivell global, identificant-se entre si les
gents comuns dels diferents blocs polítics, talment com va passar a la
revolució francesa.

 

El lamentable servei tècnic de la web del banc de Sabadell

Enviat per joan el dt., 19/07/2016 - 12:39

Estic convençut que el Banc de sabadell te externalitzat el servei tècnic de la web a alguna consultora informàtica que cobra una calerada. I, si no, que el servei tècnic costa un ull de la cara... Doncs bé, aquest és el lamentable resultat...

Avui a la web del Sabadell li ha donat per no voler fer les liquidacions del model 303 de l'IVA. L'error:

https://www.bancsabadell.com/txbs/IRPFTaxLiquidation.invoke_taxLiquidat…
-  (Operació no realitzada  Z19913)

Quan m'he posat en contacte amb ell amb el telèfon d'atenció tècnica, que potser em costarà un ull de la cara perquè sospito que no és gratuït, el 902323000 (hauria d'haver consultat la web "no números 900": http://www.lineas900.com/banco-sabadell/ ), doncs la resposta del servei tècnic ha sigut confirmar la incidència i prendre'm les dades per avisar-me quan estigués resolta (no cal, ja ho he fet amb Caixa d'Enginyers, que funciona). Fins aquí, tot bé. Una incidència la pot tenir qualsevol.

Llavors he aprofitat per comunicar una incidència que tinc amb el meu navegador Firefox, des de fa més d'un any (SO linux, distro Debian). El navegador queda congelat molta estona tractant de descarregar uns fitxers de javascript que deuen pesar més que la bíblia en vers... Potser és que tinc la catxè a zero per la feina? Ves a saber. La cosa és que la telefonista,d esprés de fer la consulta, em recomana netejar la catxè, que potser la tinc plena. No, que li dic jo, que la tinc desactivada (configurada a zero). Llavors em demana que entri posant la URL, i no fent servir una URL d'alguna sessió anterior... En soc escèptic, pel tipus d'error, però ho faig, amb la mateixa incidència.

I llavors, què dirieu què passa? Aquest servei que costa una millonada, segur, a on deuen treballar unes quantes dotzenes de tècnics a "destajo" i potser mal pagats, però enriute'n del sou del gerent, a través de la telefonista, que consulta amb algú al darrera, em diu que a ells els consta que la web funciona bé amb el Firefox. Punto pelota.

Tot el model en el que es basa la indústria del softwarte, de reportar incidències, fer les comprovacions: quina versió de navegador, de sistema operatiu, quins paràmetres activats, extensions actives, etc. per poder entendre perquè es dona l'error i, si és oportú, corredir-lo, se'n va enlaire amb la salmòdia "a naltros ens funciona bé". Si a una persona li funciona, o encara que en siguin cent, perquè anar a perdre temps en resoldre la incidència d'un altre, un 10 o un 1%?? Millor amagar el cap sota l'ala... però, no era un servei tècnic de suport a la web??

Bueno, quan els sol·licito per quin canal puc obrir una incidència (tiquet), la resposta és que no puc, però que si vull truqui al telèfon d'atenció al client. O sigui, que el servei tècnic encarregat de resoldre incidències informàtiques de la web em deriva al servei genèric per donar informació de qualsevol cosa, com quin caixer tinc més a prop de Quintanar de la Sierra. Bravo.

I, per més inri, quan s'acomiada de mi l'operadora, dient-me que em passa amb l'enquesta de valoració al servei, la trucada es penja i ni enquesta ni punyetes... Com una seda tu... L'Oliu, a més de demanar un Podemos de dretes, podria esmerçar-se una miqueta amb aquests temes (s'ha de dir, però, que el Banc de sabadell, comparat amb el Santander, és un model d'eficiència i flexibilitat).

Per més inri, quan he anat a fer la queixa via web, em surt un missatget dient que m'he passat, que amb 255 caràcters n'hauria de tenir prou (no arriba a dos tweets, tu... que no volen rollo... ). La meva queixa, que he penjat aquí: http://paste.debian.net/783053/ no hi cap... Doncs te, ja faig un post a la web i us l'enllaço i envio via twitter, que avui estic salao i fot pena que una empresa amb els recursos del Banc de Sabadell es permeti aquesta deficiència en el servei... Unes quantes d'aquestes i migro del tot a Caixa d'Enginyers...

 

Petició per traslladar les festes escolars de lliure disposició a dies no lectius

Enviat per joan el dv., 13/05/2016 - 19:49

No us heu preguntat mai com és que el col·lectiu que al nostre pais te més vacances, o sigui que treballa menys te, a sobre, dos dies de lliure disposició, que fan anar de corcó als pares?

Us parlo dels mestres. Un col·lectiu que mereix tots els meus respectes perquè la seva tasca és una de les més importants per la societat, però que, tenint unes vacances molt superiors a la resta de treballadors, encara disfruten de dos dies, que ens perjudiquen als pares, que sense tenir ni de lluny els mateixos dies de vacances, n'he de dedicar dos a cobrir aquesta prebenda del col·lectiu educatiu.

Hi ha alternatives que no perjudiquin als pares i no suprimeixen la prebenda dels dies de lliure disposició?

Jo proposo aquesta: que les escoles triin com a dies de dlliure disposició dos dies que no siguin lectius. Al juliol, els de final de juny, els de començament de setembre, alguns entre Nadal i Reis, o de la Setmana Santa... Hi ha molts dies a triar, i no perjudicarien al col·lectiu de pares.

Que passa, per contra, quan una escola tanca un dia lectiu? Que per cada mestre que fa vacances, 25 famílies tenim un problema. El podem sol·lucionar demanant un favor als avis, els que en tinguem, o els tinguem a disposició. Els altres, podem demanar un dia de les NOSTRES vacances, que ja no podrem a l'estiu, per exemple. O podem pagar un cangur. 25 problemes per donar un dia de vacances suplementari al col·lectiu que al nostre pais te, amb molta diferència, més vacances (triplicant, grosso modo, les de la resta de treballadors. Un sense sentit.

Que passa si els mestres trien un dia de vacances en dia no lectiu? Res. Els dies no lectius que els mestres no treballen, son aproximadament dos mesos i mig llargs. Si d'aquests restem les vancances de qualsevol treballador, un mes, en queda un mes i mig llarg. Passa res si en comptes de tenir 50 dies MÉS de festa que la resta de mortals en tenen 48?

Resposta a en Marc Ferré, de la CUP de Tarragona, en el seu article "Per què primer Mas?"

Enviat per joan el dj., 03/12/2015 - 14:16

Avui comentant la jugada política amb uns amics, un d'ells ha enviat per correu un article d'en Marc Ferré, de la CUP de Tarragona. L'he respost entre línies i voldria fer pública la resposta:

> "Per què primer Mas?
>
> Fa un any Artur Mas deia literalment: “Puc encapçalar la llista i
> estic a disposició. Però també la puc tancar. És a dir, puc ser el
> primer o puc ser l’últim. Ja veuen que no hi ha condicions personals
> en el meu plantejament. Hi ha condicions, això sí, de projecte, per
> garantir al màxim possible que Catalunya i el seu poble se’n surtin
> bé. Però no hi ha, i per la meva part sobretot, no hi ha d’haver
> condicions personals prèvies. Són temps de decisions i de suma. No
> temps de condicions personals”.   

De fet, no va anar primer, va anar quart ;-)

>Per què Artur Mas imposa el
>seu
> personalisme a la independència?   

Aquesta pregunta denota la incomprensió del que la fa a la realitat
política. A en Mas no l'imposa el mateix Mas (el seu personalisme),
l'imposa Convergència, el partit majoritari a Junts pel Si, del que Mas
és el seu principal actiu. Demanar que Mas plegui és demanar-li a
Convergència que es suïcidi, i això és un absurd (si vols construir
alguna cosa amb ells)

>En el  debat d’investidura, en el
> torn de rèplica, Artur Mas li retreia a Garcia Albiol que en tres
> setmanes el PP al Congrés Espanyol ja havia incomplert totalment el
> seu programa. Per què Artur Mas i Mas Colell volen que la CUP
> incompleixi totalment el seu programa?   

Totalment?? És que la CUP només te un únic punt al programa? Va home,
va... És obvi que la CUP no pot imposar TOTALMENT el seu programa
perquè:

a) No està disposada a entrar al govern
b) Te 10 diputats, no 62

>Artur Mas diu que 10 diputats
> són minoria i que no es poden imposar a 62. El 2006 s’aprova
> l’Estatut d’Autonomia amb 120 vots favorables dels 135. Per què
> aleshores el Cap de l’oposició que era Artur Mas i que només
> representava 46 diputats va decidir anar a la Moncloa saltant-se
> l’acord parlamentari i pactar amb José Luís Rodriguez Zapatero un
> Estatut a la baixa?   

Això és un argument?? Si Convergència la va cagar al 2004, ara la CUP
l'ha de cagar al 2015??

>Els 72 diputats independentistes del Parlament
> van des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Per què si hi
> ha representació de totes les sensibilitats el president ha de ser de
> la dreta lliberal?  

Perquè 62 dels 72 diputats l'han triat com a candidat. És bastant
evident.

> Aquests dies,  Convergència ha atacat a la CUP
> dient que comptava amb el suport de l’unionisme. Però, qui té
> actualment pactes amb forces unionistes en diverses institucions i
> que no són precisament menors?   

Si, clar... Convergència és aliada del PP... tothom ho sap, això...
Quin nivelon d'arguments...

>El 19 de desembre de 2012 Artur Mas i
> Oriol Junqueras signaven l’acord de govern perquè Mas fos investit
> president a canvi d’impulsar l’Agència Tributària Catalana, fer una
> banca pública, un pla de xoc contra la pobresa i l’emergència social,
> una llei catalana de funció pública... el que anomenaren “estructures
> d’estat”. Per què si en tres anys Mas no ha fet res ens hem de creure
> que ho farà ara en 10 o 18 mesos?   

I si no creuen que Mas ho faci, perquè creuen que la Neus Muntè, o
qualsevol altre convergent, ho farà? Per què no veten a qualsevol
convergent? I, ja posats, perquè no expliquen com tiren endavant el
procés descartant Convergència? I, ja posats, per què no expliquen
perquè durant aquests 3 anys han participat al procés, de la ma de
convergents i republicans?

>Artur Mas ha estat secretari
> general de CDC i des del 2012 n’és president. Ara trobem, sí, amb
> guerra bruta, un partit assetjat per massa presumptes i massa
> reconeguts casos de corrupció. Podem tenir un personatge que sigui
> còmplice o no sàpiga què passa a casa seva com a president de la
> Generalitat? El 2001 Artur Mas era nomenat pel corrupte Jordi Pujol
> conseller en cap i successor d’”el president” quan aquest es retirés.
> Podem tenir com a president una persona que ha estat massa vinculada
> a la Catalunya autonomista i pactista amb la dreta espanyola com la
> Generalitat  de Pujol?   

Això no ho decideix la CUP ni la premsa, ho decideixen els votants. I
els votants, sabent tot això, han votat Junts pel Si, a on hi ha la
corrupta convergència i en Mas. L'altra alternativa indepe ha tingut 10
escons.

>Les eleccions del 27S es van plantejar com a
> plebiscitàries perquè l’Estat espanyol negava la possibilitat de fer
> un referèndum. Es va parlar de la llista de la societat civil a la
> qual la CUP s’hauria sumat, però CDC de seguida la va descartar i va
> optar per una llista feta amb “polítics professionals” i societat
> civil per tenir-hi protagonisme, i va amenaçar que si no es feia així
> el president no convocava les eleccions. Qui és, doncs, el
> xantatgista?   

És més lògic imposar les condicions amb 40 diputats que amb 3. O amb 62
que amb 10... Si no, seria el món al revés.

>A les eleccions del 27S els vots independentistes van
> sumar el 47,7% del total. Van faltar quasi un 3% de vots afirmatius.
> Sí, el 3%! Es poden sumar el 3% de vots sense eliminar l’altre 3%?  

I es poden sumar deixant de banda els votants convergents? És un acudit?

> Els pro Mas argumenten que Mas és un actiu, que és el líder que ens
> ha portat fins aquí, que el procés l’aguanta ell... Per què, doncs,
> anava de número 4 a la llista de Junts pel Sí?  

Això cal respondre-ho? I el color dels calçotets del Mas també? És un
argument seriós???

> El juliol,  Artur Mas deia que les eleccions del 27S eren per la
> independència i no per escollir un president. Per què ara volen
> primer al Mas i després ja veurem,  quan 2 milions de persones vam
> expressar amb el vot que volíem la independència ja.  

Ningú parla de un "ja veurem". No es poden posar, en boca dels altres,
el que un voldria que els altres diguessin, és poc rigorós.

En resum, si aquest és el nivell argumental d'alguns militants de la
CUP, apaga, y vámonos

Joan Cervan, militant. I votant de la CUP ;-)

>
> Marc Ferré
>
> Militant CUP Tarragona"

En resposta a "Catalunya, si que es pot (Podemos+ICV)"

Enviat per joan el dg., 16/08/2015 - 11:41

Quan en un país a on hi ha la mobilització més gran en les darreres generacions reclamant un dret com a poble: l'ésser sobirà, o sigui, l'ésser, i com a conseqüència del treball de tota aquesta gent, es planteja un referèndum, el que cal dirimir és la qüestió del referèndum. És un dret que volem exercir.

Les altres qüestions, les votarem un altre dia, cada 3-4 anys, en la munió d'eleccions municipals, autonòmiques, estatals i europees que ens atossiguen cada dos per tres...

Però plantejar, el dia del referèndum, l'únic dia que hem pogut fer el referèndum, que cal parlar "d'un altra cosa", de moltes coses, de totes les coses, és embolicar la troca i marejar la perdiu... En els referèndums mai es parla de tot: es pregunta a la gent per un aspecte concís, amb una resposta concisa, per moltes implicacions que tingui la pregunta. I pretendre apropiar-se de l'anhel dels milions de persones que fa cinc anys que lluitem per poder emancipar-nos, en una proposta confusa, una olla barrejada, subjugada a una conjuntura estatal més que improbable i, el que és pitjor, subalterna, és una una enganyifa, una enredada...

I aquesta part de les esquerres militants, i la seva bona gent, també poden practicar la xerrameca, la demagògia i pretendre que combreguem amb rodes de molí. Son els vicis de la (mala) política, de la que se'n lliura poca gent, i sembla que aquests tampoc...

El vint-i-set de setembre tindran la resposta, probablement la mateixa que quan, per un costat es plantejava la via de punta a punta de país i uns quants van mirar de fer anar l'aigua al seu molí, encerclant la Caixa... Però l'aigua, aquest torrent que representa (mig) país no es va desviar, com imagino que no es desviarà el vint-i-set de setembre.

Alea iacta est...

Anàlisi dels resultats del referèndum/manifestació del 9N

Enviat per joan el dt., 11/11/2014 - 13:06

Dos milions i tres cents mil participants. Vuitanta per cent de vots indepes, 10 per cent federalistes, cinc per cent contraris. Això és molt, poc, suficient, èxit o fracàs. L”anàlisi dels resultats s”està llegint diferent a Barcelona que a Madrid... Anem a veure que en podem extreure...

Un podria pensar que els 1.860.000 vots indepes, sobre un cens de 5.300.000, o sigui el 35%, és un resultat minso, insuficient per guanyar un suposat referèndum per la independència o unes, més probables, tot i que no segures, eleccions plebiscitàries. Però això no és així. Abans però vull remarcar un altre punt, molt important, que no està vinculat al guanyar o perdre unes plebiscitàries:

La participació i resultats del referèndum participatiu de l”altre dia el que si que impulsen és el procés cap a l”autodeterminació. La massiva participació dels votants sobiranistes força, obliga, als partits abanderats de la independència: Convergència, ERC i la CUP, a fer el següent pas. No poden aturar el procés i dificilment el poden torpedinar posant per endavant els seus interessos de partit. Això sobretot afecta a ERC, que avui en dia es veu arrossegada per la iniciativa d”en Mas, i també a tots els que a Convergència puguin militar en la tibiesa. Només això ja és una victòria de tota la gent d”a peu que fa anys que perseverem en aquest camí cap a la dignificació del nostre poble.

Tornem als resultats del 9N en clau de si hipotèticament es guanyaria o perdria un referèndum o unes plebiscitàries. D”entrada un referendum el podem descartar: no es podrà fer perquè la legalitat i la mentalitat espanyola ho impedeixen. Tant la primera com la segona no consideren els catalans com a majors d”edat, com un poble entre altres, sinó com un menor, com un integrant d”una família, Espanya, la voluntat del pare, la nació espanyola, pel fet de ser demogràficament més forta, impera i perpetua la minorització de les altres nacions, les disminuides, els catalans, els bascos, els gallecs...

Les plebiscitàries tenen un element que al meu entendre dificulta la victòria de l”opció independentista, perquè el votants que no son obertament contraris ni obertament faborables, els del SI-No del 9N, els federalistes, no tenen perquè decantar-se per una pregunta dicotòmica, com succeeix als referèndums d”autodeterminació, els que resta força als partidaris del si, que possiblement recollirien una part d”aquests vots (podem especular si major o menor), o no els tindrien en compte en el cas dels abstencionistes «militants». En unes plebiscitàries, els partits del SI, en llista única o en un front de partits, han de superar el 50% per ells sols, i les opcions federalistes es compten de l”altre banda.

Continuem l”anàlisi, extrapolant els resultats del 9N a unes eleccions plebiscitàries; un 35% dels vots està molt lluny del 50%, no? Si, però el 35% dels vots és el percentatge sobre el cens, i el que compta és el percentatge dels vots emesos, dels que hi participen. Per exemple, al referèdum escocès va participar el 80% del cens. I en canvi a les passades autonòmiques, amb la participació més alta que en qualsevol de les anteriors eleccions al Parlament, aquesta va ser del 68%. Quin percentatge de vots pel SI representen els 1.860.000 SI-SI en unes hipotètiques plebiscitàries amb una participació equivalent, estimant un cens com el del 2012, de 5.413.510 electors? Doncs el 51% I si el percentatge de participació pugès, com en les ocasions excepcionals, a un 80% com a Escòcia? Doncs serien el 43% de SI. Però, al tanto, el 43% és el mínim: els votants mobilitzats que han anat a votar a un 9N que sabien que no era vinculant. Caldria veure si en una participació més alta, del 80%, quina part dels nous mobilitzats serien també votants independentistes que un 9N no vinculant no va mobilitzar. Però també, en unes eleccions plebiscitàries, més vinculants que el 9N, caldria saber si hi hauria part dels votants del SI-SI que es farien enrere enfront els arguments de la por del NO. No sembla pas que els arguments de la por hagin d”afectar massa als dos milions de catalans que fa 3 anys que surten al carrer massivament, sinó més aviat als que el 9N no van anar a votar.

Amb aquestes dades ja podem respondre: els resultats del 9N fan brindar els partidaris de la independència o els contraris? és evident que als partidaris de la independència, i de fet l”eufòria es va percebre entre aquests, mentre que els partidaris del NO, des de les seves tertúlies de Madrid, menytenien el que per ells era un 30% de participació, però ho feien enfadats, preocupats... El llenguatge no verbal no acompanyva el que declaraven ;-)

S”ha comentat que l”independentisme ha tocat sostre, perquè els 2.300.000 votants del SI-SI / SI-No és molt semblant als 2.100.000 votants de la suma de CiU+ERC+ICV+CUP de les autonòmiques del 2012. Però cal tenir en compte que a les eleccions de 2012, entre aquests 2.100.000 vots en podiem trobar molts de «federalistes» que es trobaven còmodes amb unes candidatures que no eren obertament independentistes com la de CiU (amb Unió i la part de Convergència més tèbia) i ICV, que també te dos perfils de votants. Amb el 9N ja ha quedat clara una cosa, l”opció federal és molt minoritària: 230.000 vots del SI-NO enfront els 1860.000 del SI-SI. Sembla obvi per tant que l”independentisme, a més d”avançar en nombres absoluts, també ho fa convertint federalistes/autonomistes/confederalistes al l”independentisme:. és la tendència dels darrers anys que no toca sostre, sinó que avança.

Un altre apunt que és important. És obvi que els partidaris de la independència son capaços de mobilitzar 1.860.000 votants pel cap baix. Però el que és una incògnita és quants votants pot mobilitzar el NO. Doncs bé, si un hagués de fer cas als anàlisi que fa l”espanyolisme, quan parla de que l”independentisme s”estanca, respecte les autonòmiques del 2012, que com he comentat abans és un anàlisi erroni, hauríem també de tenir en compte els vots dels partits del NO a les autonòmiques del 2012, 1.270.000, sobre un cens de 5.413.510, és a dir, un 23%. Aquest 23% es pot contraposar al 51% que comentava abans, de partidaris del SI. És o no un resultat clar en unes plebiscitàries? De tota manera no és una dada a prendre seriosament, precissament perquè la mobilització dels partidaris del NO és a dia d”avui una incognita: anirien a votar a les plebiuscitàries els catalans que tradicionalment passen de les autonòmiques però si voten a les estatals, i que podem intuir que serien votants del NO? Es mobilitzaria una part dels abstencionistes fastiguejats amb la política, que Podem ha tornat a il·lusionar, i que, sota el paraigües de Podem, es comptabilitzarien coma NO? Aquest és un terreny especulatiu que no m”interessa massa glossar en aquest article, però el que si que viull destacar és que el NO encara ha de demostrar la seva capacitat de mobilització. És una part important de la ciutadania de Catalunya a on està la clau dels resultats de les eleccions plebiscitàries, no perquè sigui o no més nombrosa, sinó perquè és una incògnita quin és el percentatge de votants del NO en aquesta bossa d”abstenció, i encara és més incògnita si son mobilitzables: el SI ha demostrat a on arriba, que és molt lluny, i el NO encara ho ha de demostrar.

Post-data.

Una crítica de base que es pot fer a aquest anàlisi de les dades és que el cens electoral del 9N és més gran perquè incorpora immigrants i menors de 16 anys. Això és cert però es pot compensar, per l”altra banda, amb el fet de què és una obvietat que el col·lectiu immigrant, majoritàriament de magrebís, llatinoamericans, paquistanesos i rumanesos, no s”ha mobilitzat aquest 9N. Per tant no han fet més gran el sac del SI-SI. I que de la mateixa manera que els menors de 18 anys si que han incrementat el nombre de vots independentistes, també cal tenir en compte que el fet de no ser un referèndum vinculant, per exemple, o unes eleccions parlamentàries, han pogut desmobilitzar a catalans que no han volgut sacrificar el seu cap de setmana a Calafell o la Cerdanya. És, a més, poc trascendent si els percentatges dels que parlem son el 51, el 54 o el 47%. Les tendències, les grans xifres (51% vs 23%) son igualment representatives de la línia argumental que s”exposa a l”article, amb el marge d”error de 5 io fins i tot del 10% de voler comparar pomes amb taronges, plebiscitàries a autonòmiques, 9N amb plebiscitàries, etc. La pregunta de si el resultat del 9N és decebedor o encoratjador des d”un plantejament independentista o unionista, queda sobradament resposta ;-)

Joan Cervan i Andreu
http://personal.calbasi.net