Eliminant una partició de windows del grub2

Submitted by joan on Sat, 08/07/2010 - 18:40

Al meu portàtil Acer hi ha una partició de "recuperació", per tornar a deixar el portàtil com era quan es va comprar, o sigui amb un windows... Qualsevol usuari que trii aquesta opció em pot esconyar l'invento no sé si s'arribaria a carregar la partició de debian o només la de windows, però per si de cas vull treure aquesta opció del menú d'arencada de grub2.

Si volgués eliminar totes les particions "no linux" ho tindria fàcil, li trec el permís d'execució al fitxer /etc/grub.d/30_os-prober i llestos... Però només vull treure la partició de recuperació de l'Acer, i no el Vista que també hi ha instal·lat, així que el qe he fet ha sigut el que expliquen en aquest post.

Que bàsicament és afegir després de:

for OS in ${OSPROBED} ; do
DEVICE="`echo ${OS} | cut -d ':' -f 1`"
LONGNAME="`echo ${OS} | cut -d ':' -f 2 | tr '^' ' '`"
LABEL="`echo ${OS} | cut -d ':' -f 3 | tr '^' ' '`"
BOOT="`echo ${OS} | cut -d ':' -f 4`"

if [ -z "${LONGNAME}" ] ; then
LONGNAME="${LABEL}"
fi

aquestes línies:

# Added to remove Windows Recovery
if [ "$LONGNAME" = "Windows NT/2000/XP" ] && [ "${DEVICE}" = "/dev/sda1" ] ; then
continue
fi
# End Added

Cadascú ha de substituir "Windows NT/2000/XP" i "/dev/sda1" pel que sigui el seu cas (ho podeu consultar al fitxer /boot/grub/grub.cfg

Perquè els canvis tinguin efecte cal actualitzar el menú del grup amb la comanda, com a root:

update-grub

Post data:

Mentre escric aquestes línies se m'acut una pega i la manera de solventar-la: quan s'actualitzi el paquet del grub del meu debian, em demanarà si vull sobreescriure el fitxer que he modificat pel de la nova versió (i jo li diré qe si, perqè vull estar al dia). Així que probablmement hauré de repetir aquesta feina.

En canvi si el que faig és senzillament treure els permisos d'execució de /etc/grub.d/30_os-prober (elimino totes les entrades de windows) i després poso el windows que vull tenir al fitxer /etc/grub.d/40_custom (que serveix per posar els SO que volguem, manualment).

Amb aquesta segona sol·lució potser no evito que les actualitacions sobreescriguin el fitxer 30_os-prober, però només tindré la feina de canviar els permisos (o directamnt eliminar-lo). El 40_custom el puc mantenir sense sobreescriure sense problema ;-)

 

 

Búsquedes via Kad amb l'amule

Submitted by joan on Mon, 07/19/2010 - 17:34

Per què les coses son tant complicades? Per què un bon dia les cerques amb l'amule, via Kad, deixen de funcionar bé? Deu ser cosa de déu, que ens pren, encara unaa mica més, el pèl...

Bueno, si us trobeu que les cerques a la xarxa Kad us han deixat de funcionar, o no us funcionen bé d'entrada, proveu amb obrir al router, a part del típic port per TCp i l'altre per UDP, un segon port per UDP que sigui el que resulta de sumar 3 al de TCP. Per exemple:

Port TCP: 4662

Port UDP: 4672

Port UDP: 4665 (aquest és el que em faltava a mi...)

Podeu consultar la font aquí.

Les paelles del Delta...

Submitted by joan on Sun, 07/18/2010 - 18:54

Ma mare em demana la referència del restaurant a on es mengen "aquelles paelles tant bones", al Delta. Així que aprofito per fer-ne una entrada al bloc.

Es diu Restaurant l'Estany, encara que jo el conec per "la caseta de fusta", que és una mena de centre d'interpretació del Parc Natural que està al costat, davant d'un aguait de l'Encanyissada.

Allà podeu menjar paelles boníssimes, la mixta, la de marisc, la vegetariana, la d'arròs negre i l'"arrossejat" (que és típica de la zona). Els preus son mòdics (trobo jo), uns 10€, que donen per atipar-se, perquè et deixen la paella allà a la vora i pots anar repetint...

El secret? Suposo que és el provar de ser fidels a la cuina casolana (el suquet de peix el fan amb peix, d'allà a la vora, de la llotja de Sant carles o Alcanar), treballar amb productes locals (com l'arròs) i tenir el punt agafat a l'arròs (que no es cobi...).

En fi, jo que no soc de restaurants (més que res pel dispendi que representen, i que fa que se m'atraganti el menú), si passo a prop del Delta a l'hora de dinar o sopar, m'hi deixo caure :-)

Pd.: aquí teniu la seva web: www.restaurantestany.com

Independència?

Submitted by joan on Wed, 07/14/2010 - 11:29

Si demà aconseguissim exercir el dret d'autodeterminació (no esperem a què ens el reconeguin graciosament, això no passarà, cal lluitar-lo, aquest dret que tenim com a poble) jo votaria que si. Que vull que el meu pais, Catalunya, sigui un estat independent.

Però això no significa que rebutgi tot el que ve d'Espanya. O que senti a Espanya i als espanyols com a extrangers... No ho son.

No ho son perquè la seva cultura no és extranya per a nosaltres. De fet, en part també és la nostra cultura. Per gust i/o per la força, però aquesta és la realitat.

I no ho son perquè molts de nosaltres tenim pares o avis espanyols.

I tampoc ho son perquè una part important dels catalans son, de fet, espanyols que viuen a Catalunya.

M'agrada imaginar-me als espanyols com a "cosins"... Son part de la família, no son extranys, com ho poden ser els anglesos, els russos o els xinesos, però tampoc son germans, com ho som els que parlem la mateixa llengua, els que usem les mateixes cançons de bressol per fer adormir als nostres fills, visquem a Barcelona, a Tarragona o Alcoi, a Prada de Conflent, a la Fresneda, a Andorra o a l'Alguer...

La idea d'Espanya com a estat federal o, millor, confederal, m'agrada més que la de Catalunya com a estat independent. Però te dos problemes insalvables:

  1. Perpetuaria la separació amb els rossellonesos, els algueresos, els andorrans i, probablement, amb els aragonesos i valencians de parla catalana. Això, però, probablement també passaria amb una Catalunya independent, encara que el referent tindria més "força".
  2. Els espanyols mai tindran la autopercepció d'un estat plurinacional.

Pensar que la mentalitat espanyola pot trescar ves el federalisme o confederalisme, o dit en altres paraules, cap a un estat descentralitzat simètric, a on no hi hagi una llengua o cultura per sobre de les altres, etc. és sommiar truites. És tant o més costós que lluitar per la independència, així que, ja posats, tirem pel dret!

Potser és una llàstima, segurament, però la vida és així... La paradoxa del poble espanyol és que en el seu afany uniformitzador i de preponderància mesetària, han aconseguit la desafecció de tots els pobles "germans": els països sudamericans, centroamericans, Cuba... I ara, amb la lliçò sense aprendre, posen en risc, un cop més, Catalunya i/o el Pais Basc. No tenen remei...

Anonymous (not verified)

Wed, 07/14/2010 - 18:42

Estic d'acord. L'indepenència és la solució.

Sembla que "el problema" vist des de fora està molt més clar:
http://www.iltoscano.org/spagna-campione-del-mondo-grazie-alla-catalogna
I això em recorda també un llibre que vaig llegir fa temps que es diu "Catalunya vista per un alemany", del Til Stegmann, on explica com i havien amagat la identitat nacional de Catalunya. Molt recomanable.

ciber-besets independents ||*||

Anonymous (not verified)

Wed, 07/14/2010 - 21:47

Hi ha qui diria que la identitat cultural catalana és una construcció burgesa que no té més de 100 anys, i que es basa en la idealització romàntica de la pagesia menestral catalana com a model identitari, i alhora, com a model econòmic petit burgès, i com a model social i ideològic conservador-tradicionalista. Que la burgesia, mentre transformava Catalunya i es carregava l'antic règim estamentari, s'apoderava d'uns símbols politilitzats i d'uns costums folkloritzats i els convertia en instrument reivindicatiu per legitimar el seu poder i domini.
I tot això és cert, però això mateix també val per la identitat espanyols, francesa, anglesa, etc. Aleshores, perquè fer cas d'uns i no d'uns altres? O dit d'una altra manera, perquè hem de rebutjar "l'invent" de Catalunya i admetre l'"invent" d'Espanya. La raó, és fonamentalment la lluita de classes, que per fets consumats, és de tipus supracatalà. El plantejament és que actualment el referent econòmic i polític, el subjecte d'explotació per a la classe treballadora és gairebé el mateix a Catalunya que per a la resta d'Espanya. Catalunya té la majoria d'empreses i la majoria del teixit econòmic articultat a Espanya. Així doncs, la lluita de classes que es dóna i que cal reforçar és d'àmbit espanyol. Si es trenca la unitat espanyola, es debilita la lluita de classes, ja que sindicats i organitzacions polítiques que articulen la lluita obrera queden esquinçades, i el poder obrer queda mermat. L'exemple més paradigmàtic el trobem al País Basc, on això ja està passant (els sindicats abertzales, encara que alguns siguin propers a la dreta basca aplegada en el PNB, lluiten junts, però de forma separada a com ho fan la resta de treballadors espanyols).
Així doncs, la unitat espanyola, des d'un punt de vista de classe, és estratègica pels treballadors ja que viuen (malauradament) una realitat d'explotació comuna, i per tant, la resposta també cal que es doni de la mateixa manera.
Però clar, la unitat espanyola només ha de ser això, un projecte d'emancipació de la classe treballadora, i no pas una idealització burgesa de la identitat i raça espanyola. I és per això que cal destruir aquesta cataplasma al·lienant que és l'Espanya actual i transforma-la en un estat modern, republicà, i confederal.
No som una nació, ni res de totes aquestes històries burgeses. Som una classe treballadora que necessita alliberar-se de l'explotació d'una classe capitalista que controla i ideologitza de forma alienadora i interclassista per poder perpetuar la seva posició dominant.
Certament tenim una llengua pròpia, i uns costums propis, i fins i tot un tarannà propi. I és pèr això que té sentit un govern propi, federal en la transició cap a una economia socialista, on els treballadors acabin per apoderar-se dels mitjans de producció comuns d'Espanya. Més enllà d'això, es dibuixaria un estat confederal europeu, i al final un estat confederal mundial. És a dir, cap nació, cap estructura immanent, eterna, estàtica, idealitzadora de valors i costums que no sigui la veu del poble i dels seus estaments democràtics.
Sí, sí, però si declarem la independència no podem fer el mateix també?
No ho sé, Cuba, Corea de Nord, Vietnam ho van fer així i són els que més temps han durat. També sé que ens quedarem descansats... unes hores, fins que ens adonem (com diu l'Iniesta) de "la que hem liat"!
Tot això ho explico perquè no penseu que els partits catalans de l'esquerra anticapitalsita que no demanen la independència siguin espanyolistes o nacionalitstes espanyols. Són partits que pensen en Espanya com una millor estratègia de lluita per l'emancipació de la classe treballadora. Però no defensen cap valor del l'ideari nacionalista espanyol ni català.

Tot això és molt bucòlic, i de veritat que ho subscriuria si fos mínimament possible, però la naturalesa humana és com és i, en tots els casos en què la visió que proposes s'ha dut a la pràctica durant el segle XX, la cosa ha acabat amb uns quants poderosos aferrats al poder i oprimint el poble que, precisament, ha ajudat a enderrocar l'antic règim i a posar-los a ells al capdamunt. Alguns règims han estat (i són encara) més durs, i altres més tous, però en definitiva dictadures, i no precisament del proletariat.

Hi havia una vegada...

Submitted by joan on Thu, 07/01/2010 - 21:24

Fa temps que tinc pendent d'escriure els contes que li explico al meu fill, però estrenaré la secció de "contes" amb un que no és infantil... És aquest:

Hi havia una vegada un govern que tenia un departament de medi ambient per quedar bé...

Hi havia una vegada un partit que es va afegir la sigla V "verds", perquè pintar-se de verds donava vots. Aquest partit era el responsable de la conselleria de quedar bé...

Hi havia una empresa pública que se suposava que havia de ser més eficient que un organisme de l'Administració, però que tenia pèrdues i un deute insostenible. Aquesta empresa se suposava que vetllava per la preservació dels rius. Tenia un nom fàcil de recordar, Agència Catalana de l'Aigua, ACA.

I un cop descrits els dolents de la pel·lícula, ens trobem que l'empresa pública Aigües del Ter-Llobregat estava destrossant la llera de la Tordera (un riu que neix al Montseny i mor a Blanes) per encàrrec de l'ACA, i amb el coneixement d'en Baltasar, el conseller de medi ambient d'Iniciativa Verds...

I perquè ho feien? Per maldat, com tots els dolents dels contes... Però en el conte gran, la vida, els dolents sempre posen excuses... En aquest cas deien que calia fer les obres depressa per la sequera que hi va haver fa uns anys... I així es van saltar les seves pròpies normes i lleis per reduir l'impacte ambiental i protegir els ecosistemes...

El que van fer, amics, és arrassar la llera del riu Tordera per fer passar una tuberia enorme que portés aigua de la dessaladora de Blanes fins l'estació de Cardedeu (i d'allí a Barcelona, el cap i casal).

Sabieu que les riveres dels rius son ecosistemes escasos, fràgils, necessaris i protegits? Ells també. Llavors, us preguntareu, perquè se'ls carreguen? Doncs pel de sempre, pels diners...

La tuberia la podien haver fet passar per camps de conreu, per exemple. Però llavors caldria indemnitzar els pagesos pel bocinet de camp que hagin de menester... I com que, malgrat que ens venguin el contrari, aquí l'únic que es mira és la pela (sobretot la que va a parar a les seves butxaques, o als seus estòmacs, per allò de pagar amb espècies...), doncs van tirar pel dret i van preguntar "de qui és la llera del riu?" De tothom, és domini públic hidràulic! Si, però els bens de tothom els administra algú, que vivim al sistema capitalista que consagra el dret a la propietat privada per sobre de tot. "Amarás a Dios sobre todas las cosas..." Parlàven del déu Diner, és clar... I qui administra el domini públic hidràulic? L'ACA, el Govern... I ja hem tancat el cercle...

Clar que alguns de valtros, els més ingenus, us preguntareu "però com pot ser que l'administració ambiental prioritzi els quartos per sobre de la preservació del medi, que no te preu". Però en quin mon viviu, "almas de cántaro"... A veure si us hauré d'explicar el conte del drac que treia foc pels queixals, com al meu fill :-)

Aquesta història, explicada en sèrio, la trobareu aquí: http://salvaguardamontseny.cat/drupal/obres_a_la_Tordera

El voto en blanco, el prólogo del voto revolucionario?

Submitted by joan on Mon, 05/31/2010 - 15:11

En el último sondeo electoral del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Cataluña el voto en blanco era el tercero en intención directa, con un 7,2%, detrás de los dos partidos de la alternancia "democrática" catalana, CiU (25%) y del PSC (17,5%).

Habitualmente el voto en blanco se analiza en los medios de comunicación del Sistema, al igual que la abstención, como el desencanto, desafección, etc. de los ciudadanos con sus representantes "democráticos".

Por otro lado en la izquierda transformadora solo nos acostumbramos a fijar en "nuestros" resultados electorales, que en nuestro pais es menester hacerlo con la ayuda de una lupa ;-)

Pero la tesis del que firma este artículo és que voto en blanco es también una muestra de la intención de voto futura a los partidos de los extremos del abanico político. O, mejor dicho, por superar el análisis electoralista, que en general no me interesa por no ir a lo substancial, el voto en blanco es un indicador del futuro apoyo social de las ideologías de extrema izquierda (y derecha).

¿Hemos de esperar, desde los partidos marxistas, que pasado mañana nuestras candidaturas cuenten con el respaldo significativo de la sociedad? ¿Que nuestros actos y manifestaciones sean multitudinarios y populares? No. La lógica, la misma que ya creo que usaron los marxistas del S.XIX, reza que las condiciones subjetivas han de ir acompañadas de condiciones objetivas. Que para que la gente tenga conciencia de clase, visualice que pertenecen a un colectivo explotado por otro colectivo, pequeño y poderoso, primero se debe dar la situación de degradación de las condiciones de vida de la gente. Por eso en los tiempos de la Rosa de Foc la gente de a pie tenía claro que estaban explotados, y tenían claro quienes eran los explotadores. ¿Cómo no tenerlo en un contexto en el que las niñas de 8 años, como mi bisabuela, empezaban ya a trabajar en las fábricas textiles? Hoy aún estamos a años luz (o a unos miles de quilómetros al norte, según se mire) de esa situación, ¿Nos encontramos así en nuestro país, en cualquier país de la cara "bonita" del mundo? No. Tan solo estamos empezando el camino de cuesta abajo, donde cada vez hay más gente angustiada para satisfacer sus necesidades básicas (vivienda, alimentación...) y otras que nos habían vendido como básicas (ocio, consumismo...). Y en esta situación, el voto en blanco y la abstención, reflejan la perplejidad y la incomprensión de la ciudadanía.

Será más tarde, si las condiciones socio-económicas continúan deteriorándose, como parece que va a suceder, cuando la gente pase de la incomprensión a la búsqueda de una salida, que desde hace más de un siglo, han abanderado los movimientos revolucionarios de izquierda y, también, el fascismo (agitando contemporáneamente en nuestros lares el espantajo de la inmigración como origen, y final, de la crisis).

Así pues, paciencia, que los procesos tienen sus tempos, sus etapas, y el marxismo no se va a comer el mundo pasado mañana, pero el voto en blanco, como el aumento de afiliación a movimientos políticos revolucionarios, marcan tendencia. Una tendencia que no está en nuestra mano mantener, como no está en las manos de un marinero el mantener el viento a favor, pero si que está en nuestras manos, cual timonel, pilotar para que la nave llegue a buen puerto.

Excel·lent article sobre la homeopatia d'un físic cubà

Submitted by joan on Mon, 05/31/2010 - 00:05

L'homeopatia és un dels temes recurrents en les converses, debats, discussions en les que m'hi trobo de tant en tant. Suposo que en part és la meva vocació racionalista, la meva formació com a biòleg (i això sent conscient que molts llicenciats en biologia o medicina no han interioritzat satisfactoriament el mètiode científic) i la meva actitud militant.

Avui un amic m'ha fet arribar un article, resumit / esqüet, clar, relativament senzill de compendre (malgrat l'estructura formal científica i, possiblement, la necessitat d'estar familiaritzat amb alguns conceptes "acadèmics") i argumentalment demolidor, sobre la homeopatia. El signa  J.L. Álvarez González, del Laboratorio de Electrofisiología. Instituto de Cardiología y Cirugía Cardiovascular, de La Habana, Cuba.

En voldria donar difusió i fer arribar, entre altres, a les dugues metgesses de l'ambulatori de Cardedeu que han "provat" de receptar homeopatia als meus fills (m'escandalitza la manca de criteris científics en el col·lectiu mèdic, malgrat tenir constància d'exemples en sentit contrari que, suposo, espero que siguin majoritaris). I també m'escandalitza que l'Administració Pública catalana pugui donar aixoplug a aquestes pseudociències al costat de la medicina que prova d'aplicar, amb més o menys encert, el coneixement científic.