Anàlisi dels resultats del referèndum/manifestació del 9N

Submitted by joan on Tue, 11/11/2014 - 13:06

Dos milions i tres cents mil participants. Vuitanta per cent de vots indepes, 10 per cent federalistes, cinc per cent contraris. Això és molt, poc, suficient, èxit o fracàs. L”anàlisi dels resultats s”està llegint diferent a Barcelona que a Madrid... Anem a veure que en podem extreure...

Un podria pensar que els 1.860.000 vots indepes, sobre un cens de 5.300.000, o sigui el 35%, és un resultat minso, insuficient per guanyar un suposat referèndum per la independència o unes, més probables, tot i que no segures, eleccions plebiscitàries. Però això no és així. Abans però vull remarcar un altre punt, molt important, que no està vinculat al guanyar o perdre unes plebiscitàries:

La participació i resultats del referèndum participatiu de l”altre dia el que si que impulsen és el procés cap a l”autodeterminació. La massiva participació dels votants sobiranistes força, obliga, als partits abanderats de la independència: Convergència, ERC i la CUP, a fer el següent pas. No poden aturar el procés i dificilment el poden torpedinar posant per endavant els seus interessos de partit. Això sobretot afecta a ERC, que avui en dia es veu arrossegada per la iniciativa d”en Mas, i també a tots els que a Convergència puguin militar en la tibiesa. Només això ja és una victòria de tota la gent d”a peu que fa anys que perseverem en aquest camí cap a la dignificació del nostre poble.

Tornem als resultats del 9N en clau de si hipotèticament es guanyaria o perdria un referèndum o unes plebiscitàries. D”entrada un referendum el podem descartar: no es podrà fer perquè la legalitat i la mentalitat espanyola ho impedeixen. Tant la primera com la segona no consideren els catalans com a majors d”edat, com un poble entre altres, sinó com un menor, com un integrant d”una família, Espanya, la voluntat del pare, la nació espanyola, pel fet de ser demogràficament més forta, impera i perpetua la minorització de les altres nacions, les disminuides, els catalans, els bascos, els gallecs...

Les plebiscitàries tenen un element que al meu entendre dificulta la victòria de l”opció independentista, perquè el votants que no son obertament contraris ni obertament faborables, els del SI-No del 9N, els federalistes, no tenen perquè decantar-se per una pregunta dicotòmica, com succeeix als referèndums d”autodeterminació, els que resta força als partidaris del si, que possiblement recollirien una part d”aquests vots (podem especular si major o menor), o no els tindrien en compte en el cas dels abstencionistes «militants». En unes plebiscitàries, els partits del SI, en llista única o en un front de partits, han de superar el 50% per ells sols, i les opcions federalistes es compten de l”altre banda.

Continuem l”anàlisi, extrapolant els resultats del 9N a unes eleccions plebiscitàries; un 35% dels vots està molt lluny del 50%, no? Si, però el 35% dels vots és el percentatge sobre el cens, i el que compta és el percentatge dels vots emesos, dels que hi participen. Per exemple, al referèdum escocès va participar el 80% del cens. I en canvi a les passades autonòmiques, amb la participació més alta que en qualsevol de les anteriors eleccions al Parlament, aquesta va ser del 68%. Quin percentatge de vots pel SI representen els 1.860.000 SI-SI en unes hipotètiques plebiscitàries amb una participació equivalent, estimant un cens com el del 2012, de 5.413.510 electors? Doncs el 51% I si el percentatge de participació pugès, com en les ocasions excepcionals, a un 80% com a Escòcia? Doncs serien el 43% de SI. Però, al tanto, el 43% és el mínim: els votants mobilitzats que han anat a votar a un 9N que sabien que no era vinculant. Caldria veure si en una participació més alta, del 80%, quina part dels nous mobilitzats serien també votants independentistes que un 9N no vinculant no va mobilitzar. Però també, en unes eleccions plebiscitàries, més vinculants que el 9N, caldria saber si hi hauria part dels votants del SI-SI que es farien enrere enfront els arguments de la por del NO. No sembla pas que els arguments de la por hagin d”afectar massa als dos milions de catalans que fa 3 anys que surten al carrer massivament, sinó més aviat als que el 9N no van anar a votar.

Amb aquestes dades ja podem respondre: els resultats del 9N fan brindar els partidaris de la independència o els contraris? és evident que als partidaris de la independència, i de fet l”eufòria es va percebre entre aquests, mentre que els partidaris del NO, des de les seves tertúlies de Madrid, menytenien el que per ells era un 30% de participació, però ho feien enfadats, preocupats... El llenguatge no verbal no acompanyva el que declaraven ;-)

S”ha comentat que l”independentisme ha tocat sostre, perquè els 2.300.000 votants del SI-SI / SI-No és molt semblant als 2.100.000 votants de la suma de CiU+ERC+ICV+CUP de les autonòmiques del 2012. Però cal tenir en compte que a les eleccions de 2012, entre aquests 2.100.000 vots en podiem trobar molts de «federalistes» que es trobaven còmodes amb unes candidatures que no eren obertament independentistes com la de CiU (amb Unió i la part de Convergència més tèbia) i ICV, que també te dos perfils de votants. Amb el 9N ja ha quedat clara una cosa, l”opció federal és molt minoritària: 230.000 vots del SI-NO enfront els 1860.000 del SI-SI. Sembla obvi per tant que l”independentisme, a més d”avançar en nombres absoluts, també ho fa convertint federalistes/autonomistes/confederalistes al l”independentisme:. és la tendència dels darrers anys que no toca sostre, sinó que avança.

Un altre apunt que és important. És obvi que els partidaris de la independència son capaços de mobilitzar 1.860.000 votants pel cap baix. Però el que és una incògnita és quants votants pot mobilitzar el NO. Doncs bé, si un hagués de fer cas als anàlisi que fa l”espanyolisme, quan parla de que l”independentisme s”estanca, respecte les autonòmiques del 2012, que com he comentat abans és un anàlisi erroni, hauríem també de tenir en compte els vots dels partits del NO a les autonòmiques del 2012, 1.270.000, sobre un cens de 5.413.510, és a dir, un 23%. Aquest 23% es pot contraposar al 51% que comentava abans, de partidaris del SI. És o no un resultat clar en unes plebiscitàries? De tota manera no és una dada a prendre seriosament, precissament perquè la mobilització dels partidaris del NO és a dia d”avui una incognita: anirien a votar a les plebiuscitàries els catalans que tradicionalment passen de les autonòmiques però si voten a les estatals, i que podem intuir que serien votants del NO? Es mobilitzaria una part dels abstencionistes fastiguejats amb la política, que Podem ha tornat a il·lusionar, i que, sota el paraigües de Podem, es comptabilitzarien coma NO? Aquest és un terreny especulatiu que no m”interessa massa glossar en aquest article, però el que si que viull destacar és que el NO encara ha de demostrar la seva capacitat de mobilització. És una part important de la ciutadania de Catalunya a on està la clau dels resultats de les eleccions plebiscitàries, no perquè sigui o no més nombrosa, sinó perquè és una incògnita quin és el percentatge de votants del NO en aquesta bossa d”abstenció, i encara és més incògnita si son mobilitzables: el SI ha demostrat a on arriba, que és molt lluny, i el NO encara ho ha de demostrar.

Post-data.

Una crítica de base que es pot fer a aquest anàlisi de les dades és que el cens electoral del 9N és més gran perquè incorpora immigrants i menors de 16 anys. Això és cert però es pot compensar, per l”altra banda, amb el fet de què és una obvietat que el col·lectiu immigrant, majoritàriament de magrebís, llatinoamericans, paquistanesos i rumanesos, no s”ha mobilitzat aquest 9N. Per tant no han fet més gran el sac del SI-SI. I que de la mateixa manera que els menors de 18 anys si que han incrementat el nombre de vots independentistes, també cal tenir en compte que el fet de no ser un referèndum vinculant, per exemple, o unes eleccions parlamentàries, han pogut desmobilitzar a catalans que no han volgut sacrificar el seu cap de setmana a Calafell o la Cerdanya. És, a més, poc trascendent si els percentatges dels que parlem son el 51, el 54 o el 47%. Les tendències, les grans xifres (51% vs 23%) son igualment representatives de la línia argumental que s”exposa a l”article, amb el marge d”error de 5 io fins i tot del 10% de voler comparar pomes amb taronges, plebiscitàries a autonòmiques, 9N amb plebiscitàries, etc. La pregunta de si el resultat del 9N és decebedor o encoratjador des d”un plantejament independentista o unionista, queda sobradament resposta ;-)

Joan Cervan i Andreu
http://personal.calbasi.net

La desgravació de les preferents. O com fer-nos pagar a tots, la SEVA estafa.

Submitted by joan on Tue, 06/24/2014 - 12:46

El govern espanyol ha anunciat que, per provar de compensar els estafats per les preferents dels bancs, les pèrdues es podran compensar si les víctimes tenen guanys patrimonials a declarar. Això el que ve a ser és que el que primer va ser una estafa a uns quants, bastants, ara la pagarem entre tots...

Recapitulem primer, breument, el que ha significat l'estafa de les preferents...

Les preferents son un producte que els bancs van vendre a la "pobre gent", abusant de la seva confiança i del seu desconeixement, per apropiar-se dels seus estalvis. Tot això de forma legal, perquè les lleis aprovades al Congrés pel PP-PSOE-CiU ho permetien, i el Banc d'Espanya, sota el control del PSOE en aquells temps, no va fer res per impedir-ho. Els partits polítics del "sistema", per tant, son complices de l'estafa. Els dolents, no cal dir-ho, son els bancs i les víctimes, els pensionistes als que els han fotut els estalvis... Ja tenim l'auca sencera...

Aquesta situació, que ha afectat a molta gent, retrata les polítiques contra-populars del govern i, per aquesta raó, anuncien ara aquesta mesura, de compensació dels guanys patrimonials.

Què significa això?

Això vol dir que els preferentistes que tinguin guany patrimonial, és a dir que venguin alguna cosa del seu patrimoni, generalment una propietat immobiliària, o una empresa, o accions, i tinguin benefici, podran desgravar-se les pèrdues que van tenir amb les preferents. És a dir, que pagaran menys impostos.

Analitzem primer el subjecte dels ajuts... qui se'n podrà beneficiar. Se'n beneficiaran els pobres pensionistes que, o no tenen casa de propietat, o l'usen per viure i, per tant, a priori no la usen per l'especulació immobiliària? No. Se'n beneficiaran els membres de la classe mitja-alta, entrampats per les preferents, i que tenen en propietat alguns pisos, accions, etc. i les puguin vendre; si és que aconsegueixen vendre un pis per un preu més alt del que el van comprar, que tampoc és empresa senzilla.

I, per compensar l'estafa a aquesta classe mitja-alta de preferentistes, qui pagarà? Pagaran els bancs, que son els que els van robar? No, pagarem naltros, els ciutadans, com sempre... Els que paguem totes les seves estafes.

Sobre l'article de l'Alfonso Guerra al Pais i el procés català

Submitted by joan on Thu, 12/05/2013 - 13:33

Sobre aquesta entrevista a l'Alfonso Guerra al diari El Pais, parlant del procés català i arrel del debat en la llista de correu de Pròdrom, transcric la meva reflexió / opinió:

L'argumentació del Guerra és correcta formalment. Tot es basa en considerar com a subjecte de sobirania al poble espanyol o al poble català. La legalitat de la que partim, que va haver de ser acordada en una situació de, encara, dictadura, és que el subjecte de sobirania és el poble espanyol...

Per tant, legalment, tal i com diu en Guerra, no hi ha alternatives a la que sigui el poble espanyol el que decideixi si Catalunya pot ser independent.

D'altra banda molts processos d'independència (la majoria?) s'han fet en contra de la legalitat vigent, per la lluita del poble a emancipar, i per la via dels fets consumats. Els darrers casos: Kosovo, Croàcia, Bòsnia, Eslovènia, Ossètia del N/S?, Eritrea, Timor Oriental, l'estat tuareg a Mauritània... Entre alguns altres casos més antics, però propers, podriem trobar Irlanda, per exemple.

Sobre les eleccions plebiscitàries en Guerra no diu que es pugui suspendre l'autonomia per això... Entre altres coses perquè igual que no és legal fer un referèndum d'autodeterminació, si que es legal defensar la tesi política de la independència, i provar de dur-la a terme políticament pels canals establerts... Per això no son il·legals ni ERC, ni els abertzales, ni el BNG.

Teòricament no hi ha cap impediment en que els partits polítics es coaliguin sota un programa que propugni la independència.

Una altra cosa és si aquesta coalició guanya, això no comporta automàticament la independència, però aquests partits, llavors si, estarien obligats a iniciar un procés de ruptura que, llavors si, podria provocar la suspensió de l'autonomia... Però, és clar, si tenen el suport de la majoria de catalans, això podria tenir un efecte domino perquè la gent es podria tirar al carrer exercint la desobediència amb la legitimitat de saber-se representants de la majoria dels catalans... (ara encara tenim el dubte de si realment la majoria de catalans volem la independència, i aquest dubte és el que tracten de que no resolguem, prohibint la consulta).

Pd.: un element que ens mostra la por / temença de "Madrid" pel procés català és precisament la negativa a què els catalans poguem conèixer el que pensa la majoria. Si ho tinguessin tot lligat i ben lligat, no tindrien aquestes pors ;-)

Odio als indiferents (Gramsci, 1917)

Submitted by joan on Sat, 04/27/2013 - 14:35

Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i la abulia són parasitisme, són bellaquería, no vida. Per això odio als indiferents.

La indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot contar. Torça programes, i arruïna els plans millor concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència. El que succeïx, el mal que s’abat sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis, que només la revolta podrà derogar; consenteix l’accés al poder d’homes, que només un amotinament aconseguirà després enderrocar.

La massa ignora per despreocupación; i llavors sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots atropella: al que consenteix, el mateix que al que dissenteix, al que sabia, el mateix que al que no sabia, a l’actiu, el mateix que a l’indiferent. Alguns ploriquejen piadosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat?

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d’eterns innocents. Demano comptes a cadascun d’ells: com han escomès la tasca que la vida els ha posat i els posa diàriament, què han fet, i especialment, què no han fet. I m’assec en el dret de ser inexorable i en l’obligació de no malbaratar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

Sóc partidista, estic viu, assec ja en la consciència dels de la meva part el pols de l’activitat de la ciutat futura que els de la meva part estan construint. I en ella, la cadena social no gravita sobre uns pocs; gens de quant en ella succeïx és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú en ella està mirant des de la finestra el sacrifici i la sagnia dels pocs. Visc, sóc partidista. Per això odio a qui no pren partit, odio als indiferents”.

Extracte de La Ciudad Futura, revista cultural publicada per . 11 de febrer de 1917

Font: http://www.lacomunitatinconfessable.cat/odio-als-indiferentsantonio-gramsci/

Escolaritzar els fills als 3 anys o no (un altre angle)

Submitted by joan on Wed, 11/14/2012 - 19:06

Com a resposta a una entrada en el blog d'una amiga, a on lamentava que els pares puguin veure limitats les seves opcions d'escolarització si esperen als 6 anys per fer-ho, en comptes dels 3 del cicle pre-escolar (i no obligatori) he escrit aquesta reflexió:

Bueno, tothom te el dret de fer el que vulgui, però jo el que voldria comentar és que, malgrat que pugui semblar el contrari, el "natural" no és que els nens estiguin a casa fins els 6 anys... Bé, això seria un titular polèmic, m'explicaré: a la nostra espècie, el normal (l'habitual, el més freqüent), al llarg de la seva evolució, és que els grups humans siguin de unes 20-30 persones, amb uns quants infants (la mortalitat infantil i l'esperança de vida eren diferents, i calia tenir molts crios perquè alguns arribessin a adults, per tant podríem estimar que entre 5 i 8 dels 25 membres del grup eren infants menors dels 12 anys.

Per tant, l'habitual dels infants és envoltar-se d'altres infants...

Els primers mesos de vida el nens està molt enganxat a les mares (o potser a les àvies), però suposo que sobre els 24 mesos ja interrelaciona amb els altres infants del grup bona part del dia (perquè el que és impensable en aquests grups son mares que tinguin com a feina boi exclusiva, ni tant sols majoritària, la cura de nens de 24 mesos, posem per cas).

Als crios, la interrelació amb altres nanos, els és POSITIVA, i l'excessiva dependència i sobreprotecció, NEGATIVA. Generalitzant (i potser donant una opinió subjectiva).

Si alguna mare de les que vol criar els nens fins els 6 anys em respon que el seu nano ja es relaciona amb altres nens, jo li preguntaria: quantes hores, i amb quants nens. Si estem parlant d'una o dugues hores al dia, i amb un o dos nens més, no estem parlant del que passava en condicions "naturals".

Pd.: jo conec una mare que no va portar la cria a la bressola i ara ha començat P3... S'ha passat unes setmanes plorant, etc. però ara la mare (i sembla que la filla) estant tant contentes... Per la meva experiència, P3, lluny de ser una experiència traumàtica, és una experiència molt positiva, perquè tenim, encara, un sistema educatiu privilegiat (malgrat les retallades del PPSOE/CiU). Ara bé, que llavors els nens tenen influències que ens poden agradar menys a alguns pares, sobretot si anem una mica contra-corrent? És clar! Però la alternativa quina ha de ser, mantenir els nens en una bombolla? No els farem cap favor ;-) Viuen al món que viuen! :-p

Connexió a Internet a Debian (linux) via mòdem USB jazztel

Submitted by joan on Thu, 08/16/2012 - 11:54

La Debian 6, Squeeze, ja incorpora un paquet per connectar-nos automàticame nt als mòdems USB: usb-modemswitch

Aquest paquet, em penso, el que fa és reconèixer el mòdem i associar-lo amb el controlador necessari. Si executem la comanda "lsusb" en un terminal, en el meu cas, tindrem aquest resultat:

$lsusb: 

Bus 001 Device 014: ID 12d1:140c Huawei Technologies Co., Ltd.

Llavors, al gestor de connexions que acostuma a sortir al panell de l'escriptori, a part de les xarxes wireless detectades, vorem una opció pel "Mobile broadband" o algo semblant... Si l'activem, ens preguntarà pel país, Spain, per la operadora, jazztel en el meu cas i, i aquest és el punt clau en el meu cas, pel nom del "pla o APN, access point name". Si aquí poseu "predeterminat", no us funcionarà. D'aquest post he deduit que la resposta correcta era "jazzinternet".

I aquesta era la clau ;-)