En resposta a aquest article d'un amic: https://directa.cat/actualitat/intelligencia-artificial-canvi-social li he respost això, que volia compartir en aquest blog, ja que no trobo mai el temps d'escriure-hi :-p
Estic convençut que el Banc de sabadell te externalitzat el servei tècnic de la web a alguna consultora informàtica que cobra una calerada. I, si no, que el servei tècnic costa un ull de la cara... Doncs bé, aquest és el lamentable resultat...
Avui a la web del Sabadell li ha donat per no voler fer les liquidacions del model 303 de l'IVA. L'error:
https://www.bancsabadell.com/txbs/IRPFTaxLiquidation.invoke_taxLiquidat…
- (Operació no realitzada Z19913)
Quan m'he posat en contacte amb ell amb el telèfon d'atenció tècnica, que potser em costarà un ull de la cara perquè sospito que no és gratuït, el 902323000 (hauria d'haver consultat la web "no números 900": http://www.lineas900.com/banco-sabadell/ ), doncs la resposta del servei tècnic ha sigut confirmar la incidència i prendre'm les dades per avisar-me quan estigués resolta (no cal, ja ho he fet amb Caixa d'Enginyers, que funciona). Fins aquí, tot bé. Una incidència la pot tenir qualsevol.
No us heu preguntat mai com és que el col·lectiu que al nostre pais te més vacances, o sigui que treballa menys te, a sobre, dos dies de lliure disposició, que fan anar de corcó als pares?
Us parlo dels mestres. Un col·lectiu que mereix tots els meus respectes perquè la seva tasca és una de les més importants per la societat, però que, tenint unes vacances molt superiors a la resta de treballadors, encara disfruten de dos dies, que ens perjudiquen als pares, que sense tenir ni de lluny els mateixos dies de vacances, n'he de dedicar dos a cobrir aquesta prebenda del col·lectiu educatiu.
Hi ha alternatives que no perjudiquin als pares i no suprimeixen la prebenda dels dies de lliure disposició?
Jo proposo aquesta: que les escoles triin com a dies de dlliure disposició dos dies que no siguin lectius. Al juliol, els de final de juny, els de començament de setembre, alguns entre Nadal i Reis, o de la Setmana Santa... Hi ha molts dies a triar, i no perjudicarien al col·lectiu de pares.
Que passa, per contra, quan una escola tanca un dia lectiu? Que per cada mestre que fa vacances, 25 famílies tenim un problema. El podem sol·lucionar demanant un favor als avis, els que en tinguem, o els tinguem a disposició. Els altres, podem demanar un dia de les NOSTRES vacances, que ja no podrem a l'estiu, per exemple. O podem pagar un cangur. 25 problemes per donar un dia de vacances suplementari al col·lectiu que al nostre pais te, amb molta diferència, més vacances (triplicant, grosso modo, les de la resta de treballadors. Un sense sentit.
Avui comentant la jugada política amb uns amics, un d'ells ha enviat per correu un article d'en Marc Ferré, de la CUP de Tarragona. L'he respost entre línies i voldria fer pública la resposta:
Quan en un país a on hi ha la mobilització més gran en les darreres generacions reclamant un dret com a poble: l'ésser sobirà, o sigui, l'ésser, i com a conseqüència del treball de tota aquesta gent, es planteja un referèndum, el que cal dirimir és la qüestió del referèndum. És un dret que volem exercir.
Les altres qüestions, les votarem un altre dia, cada 3-4 anys, en la munió d'eleccions municipals, autonòmiques, estatals i europees que ens atossiguen cada dos per tres...
Però plantejar, el dia del referèndum, l'únic dia que hem pogut fer el referèndum, que cal parlar "d'un altra cosa", de moltes coses, de totes les coses, és embolicar la troca i marejar la perdiu... En els referèndums mai es parla de tot: es pregunta a la gent per un aspecte concís, amb una resposta concisa, per moltes implicacions que tingui la pregunta. I pretendre apropiar-se de l'anhel dels milions de persones que fa cinc anys que lluitem per poder emancipar-nos, en una proposta confusa, una olla barrejada, subjugada a una conjuntura estatal més que improbable i, el que és pitjor, subalterna, és una una enganyifa, una enredada...
I aquesta part de les esquerres militants, i la seva bona gent, també poden practicar la xerrameca, la demagògia i pretendre que combreguem amb rodes de molí. Son els vicis de la (mala) política, de la que se'n lliura poca gent, i sembla que aquests tampoc...
Dos milions i tres cents mil participants. Vuitanta per cent de vots indepes, 10 per cent federalistes, cinc per cent contraris. Això és molt, poc, suficient, èxit o fracàs. L”anàlisi dels resultats s”està llegint diferent a Barcelona que a Madrid... Anem a veure que en podem extreure...
Un podria pensar que els 1.860.000 vots indepes, sobre un cens de 5.300.000, o sigui el 35%, és un resultat minso, insuficient per guanyar un suposat referèndum per la independència o unes, més probables, tot i que no segures, eleccions plebiscitàries. Però això no és així. Abans però vull remarcar un altre punt, molt important, que no està vinculat al guanyar o perdre unes plebiscitàries:
La participació i resultats del referèndum participatiu de l”altre dia el que si que impulsen és el procés cap a l”autodeterminació. La massiva participació dels votants sobiranistes força, obliga, als partits abanderats de la independència: Convergència, ERC i la CUP, a fer el següent pas. No poden aturar el procés i dificilment el poden torpedinar posant per endavant els seus interessos de partit. Això sobretot afecta a ERC, que avui en dia es veu arrossegada per la iniciativa d”en Mas, i també a tots els que a Convergència puguin militar en la tibiesa. Només això ja és una victòria de tota la gent d”a peu que fa anys que perseverem en aquest camí cap a la dignificació del nostre poble.
El govern espanyol ha anunciat que, per provar de compensar els estafats per les preferents dels bancs, les pèrdues es podran compensar si les víctimes tenen guanys patrimonials a declarar. Això el que ve a ser és que el que primer va ser una estafa a uns quants, bastants, ara la pagarem entre tots...
Recapitulem primer, breument, el que ha significat l'estafa de les preferents...
Les preferents son un producte que els bancs van vendre a la "pobre gent", abusant de la seva confiança i del seu desconeixement, per apropiar-se dels seus estalvis. Tot això de forma legal, perquè les lleis aprovades al Congrés pel PP-PSOE-CiU ho permetien, i el Banc d'Espanya, sota el control del PSOE en aquells temps, no va fer res per impedir-ho. Els partits polítics del "sistema", per tant, son complices de l'estafa. Els dolents, no cal dir-ho, son els bancs i les víctimes, els pensionistes als que els han fotut els estalvis... Ja tenim l'auca sencera...
Aquesta situació, que ha afectat a molta gent, retrata les polítiques contra-populars del govern i, per aquesta raó, anuncien ara aquesta mesura, de compensació dels guanys patrimonials.
Què significa això?
Això vol dir que els preferentistes que tinguin guany patrimonial, és a dir que venguin alguna cosa del seu patrimoni, generalment una propietat immobiliària, o una empresa, o accions, i tinguin benefici, podran desgravar-se les pèrdues que van tenir amb les preferents. És a dir, que pagaran menys impostos.
Sobre aquesta entrevista a l'Alfonso Guerra al diari El Pais, parlant del procés català i arrel del debat en la llista de correu de Pròdrom, transcric la meva reflexió / opinió:
Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i la abulia són parasitisme, són bellaquería, no vida. Per això odio als indiferents.
La indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot contar. Torça programes, i arruïna els plans millor concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència. El que succeïx, el mal que s’abat sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis, que només la revolta podrà derogar; consenteix l’accés al poder d’homes, que només un amotinament aconseguirà després enderrocar.
La massa ignora per despreocupació i llavors sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots atropella: al que consenteix, el mateix que al que dissenteix, al que sabia, el mateix que al que no sabia, a l’actiu, el mateix que a l’indiferent. Alguns ploriquejen piadosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat?
Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d’eterns innocents. Demano comptes a cadascun d’ells: com han escomès la tasca que la vida els ha posat i els posa diàriament, què han fet, i especialment, què no han fet. I m’assec en el dret de ser inexorable i en l’obligació de no malbaratar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.