ASCENSO SIN CIMA

Submitted by joan on Thu, 10/04/2018 - 16:41

URL: https://gafasparaoirtemejor.wordpress.com/2018/10/02/ascenso-sin-cima/

Sobrevolé una esquina encontrándome un nuevo abismo de esos que me hacen temblar, de esos con los que no tropiezas más que de vez en cuando. Así que me pasé cuatro días con sus noches columpiándome sobre las patas traseras de una silla al borde de un precipicio. Yo, que soy de química y no creo en homeopatías del corazón, siempre espero que salte esa chispa que de pronto altera los elementos y los eleva antes de hacerles explotar, así fue, así estalló.

Bailó para mí, olvidé la canción y la letra, pero no dejo de recordar sus manos moviéndose libres, sus brazos alzándose como si desparramara algún gas adictivo que me hacía estar allí, pendiente de él.
En una sala de baile improvisada en la cocina, obvié mármoles desordenados, platos y cazuelas sucias para oler la magia que desprendía en su danza. Me perdía por segundos en sus piernas torneadas, rebotando sin descanso contra el suelo, levantándose una y otra vez, mostrándome su vuelo franco.
Fantaseé como venía siendo habitual con su mirada encima de la mía, con esa coreografía sobre mi cintura, con los hombros que me hacían desear su sombra. Con su pecho apoyado en mi espalda, con su aliento reventando en mis oídos.

Leyó, absorbió mis letras privadas, también las públicas sin permiso pero con todas las concesiones, me buscó de todas las maneras para encontrar mi punto más flaco. Y me encontró. Me colmó con pólvora de los más fantásticos cohetes, me encendía risas con las preguntas más serias en broma, o quizá bromeaba muy seriamente, no lo sé, ahora no lo sé. Yo solo sé que quería lanzarme a su abismo a pesar de no encajar en mi cuadrícula perfecta de camisas lisas y remangadas, en mi esclava convención de jeans gastados y calzado urbano.

Perdí la lista de sus canciones, apenas recuerdo algunas frases sueltas, atadas para siempre a mi consciencia. Una mañana me desperté a las nueve con treinta y seis mensajes suyos desde las cinco y cuarto de la mañana, y en cada acometida desvelada se iba haciendo de día también en mis ganas, enumerando horas para el primer abrazo.
Me dejaría cortar su pelo desparejo, confesó que se entregaría a mis manos, como un dócil Sansón.
A veces me costaba seguir su charla incansable y desde el teléfono cerraba mis ojos para triturar el color de su voz, para deshilachar su timbre, porque mi obsesión era desmenuzar cada propósito, cada palabra por si acaso encajara en mi deseo por él.

En un acto de fe acordamos mover nuestras montañas hasta una estación subterránea de tren, cada uno en su andén, con cuatro infinitos hierros de por medio, eso tenía que habernos dado pistas de que, lo que nos separaba pesaba demasiado, por férreas convicciones. Pero las sirenas cantaron al vernos y no nos resistimos a caer a las vías.

No pudimos entrar en el cine inundado por la lluvia, así que mientras le olisqueaba sin pantallas en aquella mesa de escaparate, me sentí al borde de su acantilado ya desnuda… cuando me descubrió que no había tal mar, ni ese agua refrescante que templaría mi sed y mi infierno, que en sus brazos había más fuego que en mi propio pecho. No se puede llegar juntos al mismo sitio por caminos diferentes, mientras uno avanza el otro se distrae, mientras uno invierte, otro gasta.

Desde una ventana confesamos nuestros espacios para el Demonio y los pactos que nos bajaban a arder, el temor a decepcionar, pero a pesar de todo, no me defraudó su pasión.  Me preguntó si aún quería cortarle el pelo, pero las tijeras andaban clavadas en otro rincón de mí hacía un rato.

Una discusión después, unas miradas de deseo y rabia más tarde, de nuevo, nos desencontramos juntos en la estación, de vuelta al punto cardinal de partida, Montseny y Garraf. Me costó separar mis labios de sus besos. El decorado me volvió a la realidad al abrir los ojos con una barrera fría y una escalera vacía.  Él llevaba mi libro en la mano, aún pendiente de dedicatoria. Yo subí al vagón con una novela diferente, una historia distinta con el mismo final: nos separó un tren, el que yo tomé y el que él dejó pasar.

 

L'anhel de la punxada

Submitted by joan on Mon, 09/24/2018 - 13:09

Jo també vull trobar la meva agulla al paller
Però no la busco,
perquè no vull confondre-la amb un bri de palla,
només per les ganes de trobar-la.

Jo simplement camino descalç pel paller,
esperant, amb sort, sentir la punxada.

Mentre, als meus peus, entre tots els brins de palla,
anar plegant-ne alguns, fitant-los de prop,
convertits ja en nom, i una fesomia,
amb marques a les sabates que parlen d'un camí...
amb arrugues al front, que parlen d'una vida
Afegint la meva marca a les altres,
tot aprenent a ballar aquesta nova melodia,
fins que els nostres camins es separin una altra volta,
amb un somriure als llavis,
potser el gust d'una besada,
o el regust de la decepció,
sense haver perdut l'esperança de punxar-nos,
en el camí que tenim per davant,
en l'anhel que ens belluga.

Dar

Submitted by joan on Fri, 09/21/2018 - 06:50

Todo lo bueno que me vas a dar,

me lo vas a dar porqué tu me lo quieres dar...

Yo no te voy a pedir nada:

lo voy a exigir,

pero sin pedírtelo.

 

Lo bueno que yo te voy a dar,

ya estoy deseando dártelo...

Porqué ya estoy empezando a quererte.

aunque te pueda dar vértigo,

aunque te asuste.

Prospecte

Submitted by joan on Thu, 09/20/2018 - 20:35

M'he llegit un prospecte d'un tractament que estic disposat a seguir... No adverteix dels efectes secundaris, potser perquè ja els coneixem tots... Però promet curar tots els mals

Sense més preàmbuls, el prospecte, l'original del qual trobareu aquí: https://gafasparaoirtemejor.wordpress.com/2017/10/02/683/

Sin componente químico artificial de laboratorio, no soy una mujer al uso, lo sé. No soy para todos los públicos ni apta para la mayoría de hombres ni de hambres. 
Destilo emociones, no puedo retenerlo ni evitarlo, es involuntario; como respirar, a pesar de lo que opinen los enterados de turno o los especialistas en mentes ajenas.

No quiero las frases de siempre como las rimas fáciles de Mecano, no quiero que abras una puerta en mí si no piensas en quedarte un tiempo, al menos hasta que los dos queramos… o ya no nos queramos. 
No empieces a lubricar mis oídos y mis pliegues si solo vas a meter la llave y sacarla, sin vibrar abriendo mis candados. No engrases mis armaduras para que caigan sin chirriar si no estás dispuesto a luchar por mí. No pretendas despojarme de mi yelmo de prudencia, desnudar mis miedos, si piensas dejarme al raso tras una noche de caricias tibias.
No te burles ni menosprecies mis escudos si vas a clavarme tu lanza y huir tras la conquista. No me anticipes victorias futuras, vivencias enlazadas como juramentos si no vas a participar de la celebración conmigo. 
No mientas en tus pretensiones que pudieran no ser a las que aspiro, probablemente, pero yo también quiero decidir las mías propias. No me prometas cielos ni príncipes en un infierno lleno de dragones y crueldades, prefiero el purgatorio real y llamar a las cosas por su nombre. 
No me acuses de romántica ni loca por querer poner un título a nuestro nexo, todo tiene un nombre, también compartir solo carne.

Y sobretodo… No continúes dándome cuerda, acariciando mis palabras, acogiendo mi voz, sosteniendo mi piel, si de pronto, por toda mi pasión decides que no quieres continuar la aventura empezada.

Si no soy la mejor opción para ti, si no sientes que has encontrado a alguien irrepetible y diferente en mí, déjame ir de tu intermitente control, ese es tu temor en realidad, tu manera de no comprometerte a nada, de no atraparte los dedos. No me mantengas a medio fuego reavivando o apagando según mis silencios o mis llamaradas.  
Y desde luego, si no estás convencido que en mí hay algo único y singular, algo que detenga tus instintos y sacuda tus fundamentos, si no piensas que soy una mujer por quien uno quiera revisar sus planes, mejor sigue tu camino, es vital que sientas que, si no es conmigo, no podrá serlo con nadie.

Si no me vas a tomar entera, si no te voy a doler, no me quieras.

La falacia del pilar fundamental del constitucionalismo: la (falsa) decisión de los catalanes

Submitted by joan on Fri, 06/29/2018 - 12:57

La negación de los catalanes como pueblo, como nación, como sujeto político soberano que tiene derecho a decidir si permanece integrado en una supraestructura política o se emancipa creando su propio estado se basa, argumentalmente, en que eso contradice a la Constitución española, y que ésta fue aceptada por los catalanes. Éste es el argumento intelectual que viste, de hecho, la razón de fondo, que es de tipo sentimental, como lo es el sentimiento de pertenencia a una patria o otra.

Pero este argumento: los catalanes ratificaron la Constitución española en un referéndum. I la Constitución consagra la unidad de España y al conjunto del pueblo español como sujeto de su soberanía, es falso.

Hay dos argumentos colaterales, ya conocidos, que expondré primero, y un tercero, central, que es el objeto de este artículo.

El primer argumento colateral es que en el referéndum de la Constitución, no se optaba por esta cuestión, la de las soberanías y las patrias, en exclusiva, sino que se mezclaban muchas más, y por tanto no se puede inferir una aprobación particular a cada uno de los artículos por parte de los españoles, sino de una aprobación, del conjunto de los artículos, que presumiblemente tendrían una aceptación diversa. Si los hubiesen sometido a una aceptación separada por capítulos, se podría haber dado, hipotéticamente, por ejemplo, una aceptación de todos excepto de la forma de estado como monarquía y/o excepto la uninacionalitat. Etcétera. No lo podemos saber. Por eso cuando se hacen referendos sobre temas importantes se acostumbra a votar por un solo concepto: OTAN si/no, CEE si/no, etc. La excepción son las constituciones/estatutos, pero eso lo trataré en el tercer punto.

El segundo argumento es que la votación de la constitución no partía de una situación de libertad, como puede ser el caso de los EEUU, ganadores de la guerra de independencia, o la "Pepa", elaborada en Cádiz, sino que en nuestro caso fue una constitución votada sin haber roto con/vencido a la dictadura. Precisamente es de una dictadura de la que se quería escapar, y la no aceptación significaba permanecer en ella, con sus leyes vigentes, y los pilares de su poder intactos (ejército, policía, judicatura...). Permanecer o no en la dictadura, de hecho, es la decisión dicotómica fundamental que se tomó en el referéndum del 78. Éste es el argumento de la coacción.

Pero el argumento fundamental, el que no he escuchado nunca, y por tanto para mi es nuevo, es que, de hecho, en el referéndum de la Constitución, los catalanes no pudimos optar, no pudimos escoger, que es la base de cualquier decisión a la que uno se puede sentir vinculado. Y no entro ahora en la legitimidad de que generaciones posteriores pudiesen tener derecho a la ratificación de esta vinculación...

En el referéndum del 78 los españoles pudieron escoger una serie de cosas:

  • si querían tener libertad de expresión.
  • si querían tener libertad política, cristalizada en que las opciones políticas pudiesen organizarse en partidos políticos y se pudiesen presentar a elecciones.
  • si querían que su jefe de estado, el rey, tuviese funciones meramente representativas o, como hasta entonces, ejecutivas.
  • etc.

Pero hay cosas entre las que no se pudo escoger... No se pudo escoger entre si el jefe del estado tenía que ser un monarca o un presidente: entre monarquía o república. Si el referéndum se ganaba, el jefe del estado sería el rey Juan Carlos I, y si se perdía, también. Y los catalanes tampoco pudimos escoger entre si queríamos que el estado fuese divisible, que el sujeto de la soberanía fuese el conjunto de los españoles, o que la soberanía fuese de cada uno de los pueblos que lo integraban: españoles, catalanes, vascos... y por lo tanto que esta unión fuese voluntaria y sujeta a la aceptación futura, como lo es, por ejemplo, la cesión de una cuota de soberanía a la Unión Europea, en la que un estado siempre puede decidir abandonarla y recuperarla, como el Brexit ejemplifica.

Es decir, los catalanes tenían la "alternativa" de aceptar una España indivisible si aprobaban la Constitución, o quedarse en una España indivisible si la rechazaban. Podían aceptar que la soberanía residiese en el conjunto de los españoles si la aceptaban, o que residiese en el conjunto de los españoles si la rechazaban, etc. No había alternativa.

En definitiva, los catalanes, sobre este tema, simplemente, no pudieron escoger. Nunca han podido escoger. No es, por lo tanto, una decisión propia de los catalanes la renuncia a la soberanía, porqué, de hecho, y ahí es a donde quiero llegar, no se puede hablar de "decisión": es una imposición. Una imposición que tubo lugar en el 78. Igual que lo fue en el 38. Igual que lo fue en el 31. Igual que lo fué con la restauración después de la 1a República, y en la misma constitución de Cádiz, etc. 

Los catalanes podemos o no aceptar esta imposición. Y los españoles pueden, por la fuerza o por la persuasión, mantenerla, pero lo que intelectualmente no se puede hacer es vestir lo que es una imposición como si fuese "nuestra" decisión.

La fal·làcia del pilar fonamental del constitucionalisme: la (falsa) decisió dels catalans

Submitted by joan on Fri, 06/29/2018 - 12:00

La negació dels catalans com a poble, com a nació, com a subjecte polític sobirà que te dret a decidir si roman integrat en una supraestructura política o s'emancipa creant el seu propi estat es basa, argumentalment, en que això contradiu a la Constitució espanyola, i que aquesta va ser acceptada pels catalans. Aquest és l'argument intel·lectual que vesteix, de fet, la raó de fons, que és de caire sentimental, com ho és el sentiment de pertinença a una pàtria o una altra.

Però aquest argument: els catalans van ratificar la Constitució espanyola en un referèndum. I la Constitució consagra la unitat d'Espanya i al conjunt del poble espanyol com a subjecte de la seva sobirania, és fals.

Hi ha dos arguments col·laterals, ja coneguts, que exposaré primer, i un tercer, de central, que és l'objecte d'aquest article.

El primer argument colateral és que al referèndum de la Constitució, no s'optava per aquesta qüestió, la de les sobiranies i les pàtries, en exclusiva, sinó que se'n barrejaven moltes més, i per tant no se'n pot deduir una aprovació particular a cadascun dels artícles per part dels espanyols, sinó d'una aprovació general, del conjunt dels articles, que presumiblement tenien una acceptació diversa. Si els haguessin sotmès a una aprovació separada per capítols, es podria haver donat, hipotèticament, per exemple, una acceptació de tots excepte de la forma d'estat com a monarquia i/o excepte la uninacionalitat. Etcètera. No ho podem saber. Per això quan es fan referèndums sobre temes importants s'acostuma a votar per un sol concepte: OTAN si/no, CEE si/no, etc. L'excepció son les constitucions/estatuts, però això ho tractaré al tercer punt.

El segon argument és que la votació de la constitució no partia d'una situació de llibertat, com ho pot ser la dels EEUU, guanyadors de la guerra de independència, o la "Pepa", elaborada a Cadis, sinó que en el nostre cas va ser una constitució votada sense haver trencat amb/vençut la dictadura. Precisament és d'una dictadura de la que es volia escapar, i la no acceptació significava romandre en aquesta dictadura, amb les seves lleis vigents, i els pilars del seu poder intactes (exèrcit, policia, judicatura...). Aquesta, romandre o no a la dictadura, de fet, és la decisió dicotòmica fonamental que es va prendre al referèndum del 78. Aquest és l'argument de la coacció.

Però l'argument fonamental, el que no he escoltat mai, i per tant per a mi és nou, és que, de fet, al referèndum de la Constitució, els catalans no vam poder optar, no vam poder triar, que és la base de qualsevol decisió a la que un es pot sentir vinculat. I no entro ara en la legitimitat de què generacions posteriors puguin tenir dret a la ratificació d'aquesta vinculació...

Al referèndum del 78 els espanyols van poder triar una sèrie de coses:

  • si volien tenir llibertat d'expressió.
  • si volien tenir llibertat política, cristalitzada en que les opcions polítiques poguessin organitzar-se en partits polítics i es poguessin presentar a eleccions.
  • si volien que el seu cap d'estat, el rei, tingués funcions merament representatives o, com fins llavors, executives.
  • etc.

Però hi ha coses entre les que no es va poder triar... No es va poder triar entre si el cap d'estat havia de ser un monarca o un president: entre monarquia o república. Si el referèndum es guanyava, el cap d'estat seria el rei Joan Carles I, i si es perdia, també. I els catalans tampoc vam poder triar entre si volíem que l'estat fos divisible, que el subjecte de la sobirania fos el conjunt dels espanyols, o que la sobirania fos de cadascun dels pobles que l'integraven: espanyols, catalans, bascos... i per tant que aquesta unió fos voluntària i subjecta a l'acceptació futura, com ho és, per exemple, la cessió de una quota de sobirania a la Unió Europea, a on un estat sempre pot decidir abandonar-la i recuperar-la, com el Brexit ho exemplifica.

És a dir, els catalans tenien l'"alternativa" d'acceptar una Espanya indivisible si aprovaven la Constitució, o quedar-se a una Espanya indivisible si la rebutjaven. Podien acceptar que la sobirania residís al conjunt dels espanyols si l'acceptaven, o que residís al conjunt dels espanyols si la rebutjaven, etc. No hi havia alternativa.

En definitiva, els catalans, sobre aquest tema, simplement, no van poder triar. Mai han pogut triar. No és, per tant, una decisió pròpia dels catalans el renunciar a la sobirania, perquè, de fet, i aquí vaig, no se'n pot dir "decisió": és una imposició. Una imposició al 78. Igual que ho va ser al 38. Igual que ho va ser al 31. Igual que ho va ser amb la restauració després de la 1a república, a la mateixa constitució de Cadis, etc. 

Els catalans podem o no acceptar aquesta imposició. I els espanyols poden, per la força o per la persuasió, mantenir-la, però el que intel·lectualment no és pot fer és vestir el que és una imposició com si fos la "nostra" decisió.

Ribagorsa

Submitted by joan on Thu, 10/26/2017 - 10:33

Si no hi quedès res, res tindria sentit...

Un camí ja trescat, dificultats conegudes, èxits i, a la fi, fracasos...

Una mirada condicionada pel ja viscut.

Cicatrius a tornar en ferides obertes?

 

Però encara hi ha caliu... 

Bufant, amb recel, lentament... un foc a avivar...

Amb llenya diferent... Amb esforç, per treure'n la que l'ofega.

 

Sense canviar res, sense canviar molt, sense canviar el poc que pesa molt, tampoc no tindria sentit...

I per sort conec el que cal canviar; no és fàcil, gens, però sé el que és, i sé que, com diu l'Amic, nosaltres decidim. Decidim no canviar, que és una altra manera de dir que decidim viure el que després planyem. I, si ho decidim, està a les nostres mans, en el nostre esforç, dedicar l'energia, molta, si, clar, en viure l'alternativa...

Arribar a viure un alba a Ribagorsa? No depèn només de mi. Ja hi va dependre. Però el camí continua pagant la pena, meni a on meni. És un consol, amarg, pensar que creixem a patacades. Però, jugant amb les paraules, seria una amargura sense consol saber que no podem crèixer.

He fet el petate, he decidit emprendre el camí... No viatjo sol, tinc tres companys, que juguen, riuen, s'esbarallen, ploren i es cansen al meu voltant... Per ells, encara que no en son el motor, el detonant, el meu camí te encara més sentit. També amb ells l'he de fer; de fet, fent-lo amb ells vaig veient si progresso, si me n'ensurto, si no son només paraules...

El nuvolet que no sabia ploure

Submitted by joan on Sun, 08/20/2017 - 19:49

Hi havia una vegada un nuvolet, petit, el més petits dels seus germans, que vivia a on viuen tots els nuvolets, al cel, amb el seu pare, la seva mare i els seus germans grans... Anaven d'aquí cap allà, quan els vents els bufaven... A migdia si bufava el Segarrès, a ponent si bufava el Llevant... A poc a poquet quan bufaven d'esma i com tabalots quan bufaven enfadats!

Als nuvolets els agradava parlar amb les muntanyes, i fer-los pessigolles, per això sempre s'hi enganxen, als cims més alts, allà a on no hi ha arbres, que és a on les muntanyes tenen més pessigolles... També eren molt entremaliats, i tapaven el Sol, que s'enfadava molt amb ells, i mullant algun despistat que sortia de casa sense paraigües! Perquè, sabeu? els nuvolets saben ploure! és la seva feina! Si no ploguessin, no hi hauria aigua als rius, els mars s'assecarien i les plantes es pansirien!

Ah, amics... El nostre nuvolet, però, encara no sabia ploure... Era moooolt petit, i no li havien ensenyat a ploure...

Com que sempre badava, anant d'aquí cap allà, distret, sense fer cas a la seva mare que el cridava "Nuvolet, vine cap aquí! que vindrà una ventada i se t'endurà!" un dia, que s'havia distret darrera del Montseny, buscant cims de muntanyes per fer-los pessigolles, va començar a aixecar-se una ventada molt forta que va empènyer lluny, molt lluny als seus pares i els seus germans!

Ell, com que estava arrecerat a la muntanya, no se'n va adonar fins que les muntanyes no el van avisar: - Nuvolet, corre! afanyat! que aquesta Tramuntanada s'està emportant els teus pares!

El nuvolet va treure el cap per sobre de les muntanyes i, òstres! ja no va veure cap núvol... Aquella ventada tant forta, una tramuntanada mooolt empipada, s'havia emportat els núvols qui sap on! El nuvolet es va espantar molt, però com que la tramuntana ja no bufava no va poder anar gaire lluny... Cridava, i cridava a la seva mare, però ningú no el sentia!

Vaja... el nostre nuvolet s'havia perdut! Mira que sa mare li havia dit molts cops! Ah, però els nens només fan cas dels pares de vegades...

El nuvolet va pensar "Tant se val! Ja els acabaré trobant si el vent m'empeny amunt i avall..." I així va passar dies i més dies... D'aquí cap allà, ara emès pel Gregal, ara pel Garbí... I ell sempre demanava els altres núvols i les muntanyes per la seva família, però sempre que l'havien vista, era feia dies... No hi havia manera de què els vents, que son molt capritxosos, els tornessin a ajuntar... Però el que de veritat feia que el nostre nuvolet estigués moix és que no li havia donat temps a aprendre a ploure! I això és el que els agrada més de fer, als núvols! És la seva feina!

Tothom es mirava el nostre nuvolet amb llàstima... - Pobret, no sap ploure - Deien. I el nostre nuvolet cada cop estava més trist... Ja no volia jugar a fer pessigolles a les muntanyes... Se li havien passat les ganes... I per això es va deixar portar al Sàhara, un desert molt gran a on no hi ha muntanyes, només sorra, i tampoc no hi ha pas gaires núvols... No tenia ganes de trobar-se amb ningú, ni de parlar amb ningú, de lo trist que estava...

Allà, però, al ben mig del desert, de sobte, en aquell mar de sorra, es va trobar un floreta... Era molt bonica. I se'n va fer amic... Li feia ombra, perquè el Sol, al desert, és massa fort. I la floreta li estava molt agraïda, i li explicava que quan era una llavor havia viscut molts dies, anys sencers, al desert, barrejada amb els grans de sorra, empesa pel vent, com si ella també fos un núvol!

Un dia que uns núvols van encertar a passar per allà i van ensopegar a ploure una estoneta, va germinar! I es va fer bonica i eixerida! Però ja no havien passat més núvols, i ella necessitava més aigua, o es marciria... Cada cop li costava més aixecar el cap, i tampoc tenia esma d'aixecar massa les fulles que li feien de braços...

Li va dir al nuvolet: - Em penso que em moriré aviat. No podries ploure una miqueta per a mi? Al nuvolet li sabia molt greu, però li va haver d'explicar, mort de vergonya, i de pena, que no havia aprés a ploure...

La floreta va acotar el cap, però no va dir res... No volia entristir el nuvolet... Era el seu únic amic...

Van passar deu dies més, i la floreta cada cop estava més pansida... A la fi, ja no podia ni aixecar aquell cap tant colorit que tenia... Ni esma per parlar, tenia... El nuvolet estava tant trist! Tenia el cor en un puny i, de sobte, va començar a notar unes pessigolles als ulls... I els ulls se li van humitejar, i va començar a plorar... I, sabeu què? Que plovia! El nuvolet ho va entendre de seguit! Així és com els núvols feien ploure! Plorant! Els dies grisos, quan els núvols estaven tristos i no deixaven passar la llum del sol, ploraven, i feien ploure!

Llavors el nuvolet va estar molt content! I va plorar d'alegria, perquè d'alegria també es pot plorar...

I va veure que la seva floreta començava a reviscolar! Agafava color verd fosc a les fulles, que s'inflaven, esquitxades de les llàgrimes del nuvolet, i els colors del seu cap, dret, es van tornar vius i bonics!

Des d'aquell dia el nuvolet va ser feliç! Només s'entristia quan volia fer ploure! Quan veia, bo com era, que els peixos d'un riu tenien poca aigua, o els sembrats d'un pagès estaven escarrancits... I va viatjar d'aquí cap allà, com els altres núvols, fent amics arreu, però sempre tornava uns quants dies a veure la seva amiga, la floreta saharauí! I li plovia, només per ella, perquè estigués contenta i eixerida!

I vet aquí un gos,
vet aquí un gat,
que aquest conte,
s'ha acabat!

Bloquejada (not verified)

Tue, 09/18/2018 - 14:32

Què hauria passat si el nuvolet no hagués estimat la floreta pansida? S’hauria esvaït? Seguiria perdut en el desert?

La independència és cosa de cognoms? o de llengua?

Submitted by joan on Mon, 06/26/2017 - 19:43

Amb en Josep hem tingut alguna vegada (avui un altre cop) la conversa
de què la independència és cosa de "cultura", d'arrels, de congnoms, de
llengua... De xarengos i catalufos, de catalans de pota negra o
d'espanyols que (han nascut i/o) viuen a Catalunya...

Ell no ho nega però mostra incredulitat... No repetiré ara els
arguments que usem, però avui m'he compromés a donar-ne un del que
només aventurava els resultats: el grau de participació en el 9N, la
consulta del 2014?/5?. Aquella consulta va ser molt àmplia en
participació (uns 2 milions em penso), i majoritàriament va mobilitzar
el vot indepe. (o com a poc catalanista, o català, si vull ser més
provocador).

La meva hipòtesi afirma que els resultats seran diferents als municipis
a on abunden els cognoms "ez", a on es parla en castellà. En Josep creu
que això de la independència no te un component tant "etnològic", i per
tant els resultats haurien de ser més homogenis.

Dit d'una altra manera, jo afirmo que el fet que Catalunya no tingui
una majoria abassegadora no és per una qüestió d'arguments,
intel·lectual, sinó simplement per una qüestió de inmigració, com al
país basc.

En Josep, per dir-ho d'una altra manera, em diu que el meu argument,
descarnat i provocador (políticament incorrecte), no farà més
independentistes, i jo li responc que els espanyols que viuen a
Catalunya no es faran indepes, tant se val l'argument (parlo
provocadorament).

Bé, doncs aquí teniu les dades... Com podeu comprovar, les diferències
son evidents.

No he posat els percentatges perquè em fa mandra, però, a ull, als
pobles més rurals amb probablement menys immigració espanyola, han
votat al voltant del 60% del cens. En municipis més grans com Barcelona
o amb una població problement més barrejada estan al voltant del 50%
(el segon grup); i finalment en municipis típicament del cinturó
industrial, el cinturó roig, els percentatges de vot cauen al 33 o al
20%!

I vull recordar, pels durs d'enteniment, que amb les dades no vull anar
més enllà del que les dades diuen i reforçar una hipòtesi, que malgrat
em sembla evident, la correcció política no situa al mapa de les
converses: no és qüestió d'arguments econòmics, ni d'idees, etc. Al
final és qüestió de "sentiments", d'identificació amb grups ètnics /
socials / culturals... Un patró comú i que com que encara és viu a
Catalunya, explica això, com altres tantes coses... I si treiem aquest
component del debat, doncs no s'expliquen, per exemple, els mapes
electorals dels darrers 40 anys a Catalunya.

                              9N        cens 2015 (vots tots dividit per percentatge de participació)

Aiguafreda:         1.282        1.943
Arenys de Munt   3.866        6.474
Avinyonet Pen.       756        1.212
Balenyà               1.655        2.772
Berga                  7.718        12.175
Calaf                   1.577        2.321

Argentona           4.936        9.184
Arenys de Mar     5.855        11.288
Barcelona        507.454        1.146.288
Igualada            15.233        28.470
Girona               34.095        64.101

Badalona          49.580        155.815
Badia del V.        2.145        10.526
Barberà              7.446        24.501
Canovelles         2.848        10.290
Cornellà            15.675        61.709

Fonts:
- http://www.participa2014.cat/resultats/dades/ca/escr-mun-08073.html
-
http://resultados.elpais.com/resultats/eleccions/2015/generals/congreso…

Intel·ligència artificial i canvi social?

Submitted by joan on Sat, 04/08/2017 - 11:31

En resposta a aquest article d'un amic: https://directa.cat/actualitat/intelligencia-artificial-canvi-social li he respost això, que volia compartir en aquest blog, ja que no trobo mai el temps d'escriure-hi :-p

Jo no veig molt de recorregut en aquesta línia que proposes, com a via
d'acció, de política...

És incert saber si les coses aniran per on dius, amb una IA cada cop
més autònoma o capaç bellugar-se en les regles econòmiques, però no és
descartable.

Ara bé, el que no veig és a les elits mundials decidint a Davos
canviant de model perquè vegin les orelles a un llop, i més com aquest,
que no deixa de ser una hipòtesi. Però, sobretot, encara menys, optant
per un model (economia del bé comú, etc.) que amb prou feines te
rellevància dins el tub d'assaig voluntarista dels col·lectius
reduïts que hi posen la voluntat de practicar-lo.

Jo veig el capitalisme, l'economia del mercat o, directament,
l'economia, com un seguit de regles "físiques" que governen la gestió
de recursos a la nostra espècie, a priori per satisfer les necessitats
dels individus (i les seves estructures col·lectives)... Una mena de
lleis de la física, que podem alterar, trampejar, etc. però sempre
dins de marcs reduïts que acaben esfondrant-se (monopolis, oligopolis,
aranzels, autarquies, corrupció...). Al final les lleis generals, una
mena de lleis de la termodinàmica a l'economia, acaben imposant-se i
els nostres models es reajusten per adaptar-s'hi, amb les noves
condicions (progrés tecnològic, canvis socials...). I les antigues
estructures (los 5 gremios, terra.es, la bombolla immobiliària, el
comerç americà restringit a Càdis, etc.) passen a la història...

I aquestes lleis de l'economia, que no sabria ara mateix concretar, en
tenen algunes com l'eficiència, seleccionada per la competència, tal i
com ho fa l'eficiència en les espècies biològiques, via selecció
natural. I aquest mecanisme és extraordinàriament poderós, i mentre no
es pugui trencar, mentre es deixi llibertat per la competència, el
grau més alt d'eficiència arrossega a la resta d'actors... Tal com
dius a l'article, una empresa que vulgui ser més respectuosa amb el
medi ambient, es arraconada per una que no ho sigui, etc.

Això es pot trencar eliminant la competència: les empreses espanyoles
treballen en un marc espanyol, amb unes condicions laborals fixades
(pel govern, sota pressió d'un dels actors que pot amenaçar-lo: la
gent, via revolució, cops d'estat...) i totes elles poden donar un mes
de vacances als seus treballadors perquè ni poden fer una altra cosa,
ni els suposa cap desavantatge competitiu: és el marc comú que tenen
establert. Però aquest marc es trenca quan la globalització i el
transport obre el taulell de joc a altres actors, del tercer món, no
sotmesos a les mateixes regles (legislació laboral, etc.)... I llavors,
per molta voluntat, moltes declaracions, molt bonisme, etc. el que
s'acaba imposant son les regles del joc del més competitiu.

Jo per trencar aquesta situació només veig una manera, la unió política
de tota la humanitat. Aquest per a mi és el veritable perill pel
capitalisme incontrolat/autònom... Diria que la tecnologia ha acostat
aquesta fita, via transport i comunicacions, i ara les divisions que
abans hi havia entre països, i abans encara entre regions, ara son més
a nivell continental... És la darrera frontera. Però tampoc és que vegi
un escenari proper d'unió mundial de tots els països (més aviat la
reproducció dels conflictes que abans podien tenir el marc europeu o
asiàtic, però ara amb un marc global), i, a més, el problema energètic,
segons el meu punt de vista, pot suposar un colapse del sistema i un
retorn a estadis anteriors, igual que quan van colapsar altres
sistemes / imperis i fer que els marcs de relació siguin un altre cop
més propers...

Potser, per acabar, destacar un factor que també pot ser transcendent,
i és que el coneixement i la comunicació podria fer que la revolta /
revolució també sorgís a nivell global, identificant-se entre si les
gents comuns dels diferents blocs polítics, talment com va passar a la
revolució francesa.